Diari de l'estornell

Dolces nits d'agost.

2011-08-15T00:05:00.003+02:00

La tarda s'ha estruncat de cop per una ploguda típica d'estiu, quatre gotes rabioses per aixafar la festa i després el sol que torna a lluir amb força. Les patates del Carrefour han quedat fetes una massa sense forma definida que de ben segur farien molt bé la funció de ciment armat per blindar una sucursal del banc de Santander. Les banderoles i els globus han perdut la seva inicial lluentor engrescadora per esdevenir tristos testimonis d'uns minuts de celebració. El cava s'ha escalfat, les cocacoles s'han vessat amb les presses i el pastís no ha sobreviscut a una embestida continuada de mainades esvalotades. La festa d'aniversari ha estat un desastre, però l'homenatjat ni se n'ha assebentat. Ell, feliç amb la seva guitarra "de veritat" i la seva samarreta blaugrana amb un 10 a l'esquena i un patrocinador absolutista al pit, ha somrigut a la pluja igual que a tots els que avui el felicitaven pels seus 4 anyets. S'ha ficat al llit feliç, amb la samarreta posada, esgotat de tan bufar espelmes, menjar coses dolces i ser, per un dia, l'únic centre d'atenció.

Quan en Messi ha marcat el segon al Bernabeu, ell ja dormia. Els gols es fan massa tard per un somiador infantil. Però demà a l'hora d'esmorzar, tot mirant el 3/24, saltarà d'alegria quan vegi la repetició del gol com si la visqués en directe, agafarà amb dos mans l'escut que encara durà al pit i li farà un petó sorollós, com els que li fa a sa mare abans d'anar a dormir. Aquesta nit un nen dorm feliç per ser una mica més gran, una mica més culé, una mica més màgic.

Per molts anys Marçal, per molts i molts anys.

La tarda de la farola.

2011-07-26T18:32:00.002+02:00

Ahir a la tarda, després de carregar al súper i amb la nena menjant bastonets al cotxe, em vaig menjar una farola. Ja sé que el català normatiu no admet el terme farola i prefereix fanal, però jo em vaig menjar una gran farola. Per suposat no és una menjada literal, més aviat va ser automobilística. Resumint, vaig estampar el meu Toyota Corolla a una farola estratègicament situada per un arquitecte o aparellador municipal en un lloc francament estrany. No vull passar la culpa a ningú, em vaig despistar, però un cop vista la situació del fanal, podem considerar que està posat amb certa mala intenció.

Per sort va ser una simple topada sense conseqüències físiques. El morro xafat, la roda feta un nyap, 45 minuts esperant la grua, 15 dies sense cotxe i 300 euros, que per això tinc una assegurança.

I aquí acaba la història. Ara em desplaço en un flamant Peugeot 206, conegut a casa com "Sardine box" per les seves dimensions i que em fa descobrir l'amplitud del meu Corolla, que pràctic és tenir climatitzador i que decissiu és tenir mp3 al radiocaset.

Ara a esperar no badar més i esquivar tota mena de mobiliari urbà amb elegància, estigui o no al seu lloc.

Aprofito per agrair al senyor de la grua el seu servei i la seva capacitat per posar una mica d'alegria i humor a un moment tan tens i a la gent de Japand21, que com sempre m'han atès de meravella.

Patinets.

2011-07-24T21:50:00.003+02:00

Ja són les cinc de la tarda i els núvols pinten una tarda d'estiu de calor suportable. Quin gust sortir de casa sense destí definit i anar creuant passos de zebra descolorits mentre una lleugera brisa em despentina la calva i em fa volar els baixos de la camisa. Mica en mica es dibuixen els carrers i les cases se succeeixen com fotografies antigues de colors maltractats pel temps i l'oblit. El regust del darrer cafè m'omple la boca i es barreja amb l'olor de l'herba salvatge trepitjada sense contemplacions pel meu calçat estiuenc. Camino, camino i no paro de caminar, sense destí, sense mapa, sense guia, sense pensar. Dos quillos liant porros en un Renault Laguna d'un blaumarí decadent, dos indis que tornen de fer la partideta de cricket de cada diumenge amb un somriure cansat que emana essències de Bombay, pares en bicicleta que persegueixen sense massa esma infants que descobreixen la velocitat. El desplegament d'actors de la tarda dominical és del més variat i fa que l'estiu esdevingui el més entretingut dels vodevils.

I lentament passa la tarda, deixant que el meu cap voli lliure una estona abans que el meu fill em faci tocar de peus a terra mentre em passa a tota pastilla a cinc centímetres de distància cavalcant el seu patinet fulgurant. L'infant veloç esdevé un perill potencial pel pare somiador, és millor deixar de badar fins més tard i contemplar embadalit com el meu angelet llisca rampa avall fent gala d'una conducció precisa alhora que temerària i recordar amb nostàlgia aquelles tardes d'estiu fent el beneit amb la bicicleta pels marges del poble. Tempus fugit!

Una de pandes-indis i esquirols-vaquers.

2011-07-22T21:51:00.003+02:00

Avui els meus fills han acabat oficialment el curs disfressats d'indis i vaquers. Després d'un mes de casalet d'estiu ple de diversió, aigua i pintura, comencen 6 setmanes de convivència amb els seus pares a temps complert. No entenen encara que dilluns a les 8 no agafarem el cotxe per anar a cole a passar-ho superbé fins les 5 de la tarda, però ja arribaran els anys en que aprofitaran els tres mesos de vacances fins a l'últim segon i maleiran l'inici de curs almenys fins que arribin les Fires.

Però avui ha estat per tots nosaltres un dia un xic especial. Ja sabem que els alumnes passen i marxen, és llei de vida, però quan un o una mestra marxa sempre costa més de païr. Voldria des d'aquest modest bloc que no llegeix quasi ningú, donar les gràcies a una mestra que ha fet dels meus fills uns individus feliços i espavilats.

Algunes vegades es veuen els cursos infantils com una simple "guarderia" on deixar els nens mentre anem a treballar, però seria bo que entenguéssim la importància de la formació que reben els nostres "bambinos" en aquesta etapa. Si estan en mans de profesionals ben preparades, amb ganes, amb amor per la seva feina, es posen unes bases fermes que ens permetran construir un edifici sòlid i resistent que s'anirà bastint durant la primària, omplint de serveis a l'ESO, moblant al batxillerat i decorant a la universitat o als cicles formatius. Sens dubte, la feina dels professionals d'educació infantil queda sovint amagada, eclipsada pels grans professors de batxillerat o d'universitat que semblen els únics que han ensenyat alguna cosa als nostres fills. Jo que sóc professor de batxillerat i pare de dos infants petits, m'adono que la meva feina és menys important que la dels meus col·legues dels primers cursos, que tenen la responsabilitat de posar en marxa l'obra educativa.

I avui vull agrair en nom de tota la meva família la feina feta per la mestra que ha portat la classe de la meva filla petita aquest curs de P1C i que va tenir al meu fill gran fa un parell d'anys. Ella marxa, però la seva tasca, la seva alegria, el seu saber fer queden. La trobarem a faltar, nosaltres i altres que ara no ho veuen així però que algun dia s'adonaran de la seva vàlua. Sort en les coses que la vida et porti i felicitats per aquell que un dia tingui l'encert de portar-la al seu equip.

Gràcies un altre cop, Concep.

El somni de la granota

2011-07-19T11:26:00.002+02:00

Ara que començo a divisar les vacances a una distancia que fa somriure, he tingut el privilegi de viure un d'aquells moments que permeten carregar les piles de la vida. Amb els nens bressolats a braços de Morfeu i abans de seure a taula per sopar, m'he estirat a l'herba (artificial) del jardí a mirar els núvols. És una activitat certament relaxant, que posa la ment en standby i permet posar en ordre totes aquelles idees que reboten pel cervell sense ordre ni concert.
El que ha fet el moment tot especial apart de la combinació de blanc sobre blau (que posada en samarreta esportiva em regira l'estomac) ha estat la banda sonora que es desplegava al meu voltant. Converses trencades del vianants que passen per davant de casa, el soroll d'algú xapollejant en una piscina de plàstic, la veina esbroncant als nens que no volen posar-se al llit, el motor d'un avió que passa per sobre casa destí a un aeroport europeu de segona categoria. Potser m'hauré de comprar una càmera de vídeo i gravar el que veig i sento per fer una pel·lícula d'autor, quasi sense diàleg però plena d'imatges suggerents i sons quotidians. Encara em donaran un Gaudí i de retruc una subvenció que em permetrà posar una herba (artificial) de més qualitat per estirar-me més comodament i seguir somiant. Trucaré a l'Albert Serra que em doni alguns consells.
Ara que ja he sopat, s'ha fet fosc i estic a punt d'anar a dormir, miro al jardí i veig una granota que es desplaça a gust per sobre l'herba (artificial) on jo era unes hores abans. Em pregunto que coi deu està somiant.

Torna l'estornell.

2011-07-14T12:58:00.002+02:00

Vergonya. Sento molta vergonya de tenir un bloc i no escriure res durant quasi onze mesos. Però la vida és dura i, contradient el que vaig comentar al bloc del meu amic Frank, no hi ha temps per tot. Però sempre hi ha moments per tornar a començar. I ara crec que és un bon moment. No prometo aparicions diàries, ni tansols regulars, però prometo deixar-me caure més sovint.

Què m'ha tingut apartat tant de temps? Doncs els fills, Roberto Bolaño, la informàtica, l'apm?, el Barça, la pluja, la meva dona, el gintonic, els còmics, la Riera, Haruki Murakami, la Bien Querida, els videojocs, la piscina, la barbacoa, etc. He fet moltes coses des del passat 23 d'agost i ara em posaré seriós per intentar donar-vos la tabarra amb les meves tonteries habituals.

Vull acabar aquesta entrada de retorn amb unes paraules extretes d'una cançó que m´ha portat de cap durant mesos i que escolto tot sovint: Si me desperté una mañana a tu lado, es que el universo no estará tan mal pensado. És una frase de la cançó "Siete medidas de seguridad" de la Bien Querida, del seu disc Romancero que us recomano fermament.

Doncs vinga, fins ben aviat.

Avís per navegants: Nou bloc en marxa!!

2010-08-23T08:41:00.002+02:00

Benvolguts i benvolgudes. Ara fa un temps em va passar pel cap una idea gens original i no massa encertada, però com sempre em passa, la vaig trobar genial i l'he tirat endavant.

He començat un bloc d'actualització setmanal on cada entrada està dedicada a una cançó que m'agrada. La primera entrada s'ha penjat avui, i espero que cada setmana, si la salut i la feina m'ho permeten, pugui desbarrar sobre una cançó que consideri destacable de comentar. No hi ha cap criteri de selecció més enllà del meu caprici del moment.

Espero que us agradi. Feu una ullada i critiqueu tan com vulgueu.

http://lamelodiadelasetmana.wordpress.com/

Hi ha un amic en mi.

2010-08-22T21:48:00.003+02:00

Dimecres passat varem portar el nostre fill per primera vegada al cinema. És una experiència important i triar la pel·lícula no va ser massa difícil. Per consens familiar i per més alegria dels dos nens de la família (en Marçal i un servidor), la obra triada pel bateig en el setè art va ser Toy Story 3. Jo ja havia vist la primera al cinema l'any 95 i ja llavors vaig alucinar.

Un cop al cinema es va seguir el ritual establert, crispetes de colors, aigua mineral ben fresca, un bon lloc i a gaudir. He d'admetre que en Çal va aguantar força bé tota la peli, amb alguna intenció de marxar del cinema i una sortida de 2 minutets. S'ha de dir que no és una pel·lícula pensada per un nen de 3 anys, però va aguantar bé. No tinc cap intenció de fer de crític de cinema perquè no tinc cap mena de criteri. Per mi la peli va estar bé, suposo que quan la pugui tornar a veure tranquilament a casa en dvd sense vigilar al menut m'agradarà molt més.

Ara ja us he parlat de l'experiència familiar i de lo bonic que és assistir amb joia als descobriments i avenços que fan els fills. Però aquesta no era la intenció bàsica d'aquesta entrada. Jo vull parlar del que m'ha provocat aquesta pel·lícula.

Estic trist i em sento culpable. Sona punyent, però sóc un sentimental i a mi aquestes pel·lícules em toquem la fibra. No vull desvetllar el final, però si vull dir que vaig plorar i no em fa res reconeixre-ho. Sort que poc després del final hi ha un moment còmic i vaig poder dissimular les meves llàgrimes amb llàgrimes de riure. Mentre veia rodar les lletres de crèdit, varen passar pel meu cap totes les joguines que vaig tenir de petit, vaig intentar imaginar on deuen ser ara, que els hi ha passat i si encara pensen en mi. Ara les voldria tenir totes un altres cop al meu costat. Algunes les conservo i ara viuen aquí amb mi i són joguines dels meus fills. Però on són els meus "Chiquis de Guisval", el meu nino del botones Sacarino, els meus playmobils de l'espai, els meus cotxes Tonka Safari o el meu osset Misha gegant? Els vaig llençar jo, es varen perdre, els meus pares els varen fer desapareixre?

Per mi un dels missatges més profunds de la pel·lícula és el del valor que tenen els nostres objectes (en aquest cas joguines) en els nostres records, en la nostra biografia. Moltes vegades deixem coses de banda per seguir avançant, per entrar en etapes noves de la vida, per trencar amb un passat que ens és incòmode i que no ha d'influir en el futur. I potser és un error. De fet, el tema no és nou ni en la literatura ni en el cinema, només cal recordar el mític Rosebud de Ciutadà Kane.

Us recomano que mireu la peli així que pugueu i que si podeu, tingueu a mà la vostra joguina preferida, o com a mínim la tingueu present i penseu com de bé us ho vareu passar junts. Si teniu de 35 en amunt, porteu algun kleenex per si de cas. Que disfruteu.

El millor dels estius.

2010-08-17T22:00:00.000+02:00

Els estius han estat per mi sempre un moment màgic. He tingut la sort que vaig acabar la meva etapa d'estudiant i vaig iniciar la meva carrera professional com a docent, cosa que no va alterar massa l'estructura del meu calendari. Les vacances continuaven sent les mateixes, els dies de festa també, els dies de treball igual. I un dels avantatges del nostre calendari és poder gaudir molt de l'estiu. Els meus estius han canviat molt, de fet, cap estiu és igual a un altre. Recordem estius estudiant com animals per recuperar al setembre, estius treballant per guanyar algun caler, estius esbojarrats de festa i descontrol, estius més suaus, de platja, petonets i abraçades, etcètera.
Però ara fa uns dies, llegint un còmic que ja he comentat en un post anterior, La Torre blanca, el pou de la nostàlgia es va despertar i em va portar els record d'un estiu molt concret, l'estiu del 91.
Aquell estiu un servidor tenia 16 anys i havia acabat 2n de BUP, el que ara és 4t d'ESO. Les notes varen ser bones i els pares em varen obsequiar amb una estada d'un mes a Rickmansworth, Anglaterra, per millorar el meu anglès. Va ser un mes de juliol espectacular, visitant Londres, Oxford, Cambridge, creuant-me pel carrer amb Stephen Hawkin, alucinant per Carnaby Street i fotografiant tot el que es movia. Aquell mes fora de casa va canviar moltes coses.
Però el millor estava per arribar. El mes d'agost d'aquell any va ser antològic. Vivia entre el llit i la piscina, bebent Coca-cola i menjant Phoskitos, prenent el sol i jugant a tennis, montant les primeres festetes i degustant els primers cubates. Recordo les tardes inacabables mirant la MTV, ajaguts als sofàs del tennis Farners, passant les hores amb una permanent sensació de felicitat i, sobretot, totalment despreocupats de qualsevol cosa. Potser això és el que més recordo d'aquell estiu, la sensació de no tenir cap maldecap ni res en que pensar.
Va ser un estiu ambientat pel disc Out of time de REM, escoltant el Losing my religion tot el dia, fent concursos de beure Coca-cola, de començar a sortir de nit, de començar a definir els amics i de veure que la felicitat absoluta de l'adolescent es començava a esvair. Un record també per la Marta, en Josep, l'Irra, els Edus, en Francesc, en Dani, en Marc, en Joan, en Jordi, l'Isabel, l'Eva, en Jep, l'Héctor, la Glòria, en Carles, els Tonis, la Goretti, la Rosa i algun altre que segur que em deixo i que varen fer d'aquell estiu l'estiu ideal, potser el millor dels estius.

Còmics estiuencs.

2010-08-16T22:47:00.003+02:00

Ha passat l'equador del mes d'agost, deixem enrera dies de pluja intensa, de xafogor inesperada, d'aniversaris plens de felicitat i de llargues jornades de tedi estiuenc. Ja és més proper el moment de tornar a la feina i començar un nou any escolar.

Aprofito aquest moment per fer una mica de balanç de les lectures estiuenques. He llegit molts de còmics, com cada estiu, i a la biblioteca del poble ja no queda gaire res més per llegir en aquesta secció. M'agradaria destacar alguns títols que m'han agradat molt.
Primer de tot Freda, de Kiko Benlloch i Alberto Vázquez. La història és un amor incomplet entre el un noi fill d'emigrants espanyols a l'alemanya dels anys 50 i una noia alemanya de classe baixa. El còmic ens mostra la realitat dels emigrants espanyols d'aquella època i com l'amor pot ser un sentiment etern i fidel. El vaog llegir d'una tirada i el vaig rellegir uns dies després i és una delicia.

Un altre títol és La torre blanca, de Pablo Auladell, una lectura ideal per l'estiu. La història gira al voltant d'un noi d'uns 40 anys que torna al poble on passava els estius quan era adolescent. És una gran metàfora del temps perdut, del passat irrecuperable, d'adonar-se que el món canvia i no hi podem fer res. El protagonista busca els llocs, la gent i les sensacions de 25 anys enrera i topa amb la realitat. Tot ha canviat, els llocs són diferents, la gent ha crescut, ha oblidat o ha desaperagut. Aquest llibre em va despertar certa nostàlgia, em va portar al cap estius passats i em va donar tema per un post que publicaré en breu sobre els estius perduts.

Per acabar un tercer títol molt interessant, La prórroga, de Jean-Pierre Gibrat. Aquesta història es va publicar en dos volums de preciosa factura i ens explica la vivència d'un soldat francès que aprofita un accident de tren per desertar de l'exercit i escapr de ser enviat al front de batalla contra els nazis alemanys. El protagonista s'amaga en una casa abandonada del seu poblet francès, controlat pel règim colaboracionista de Vichy i des de les diferents obertures de la casa espia tot el que passa al seu poble. La principal atenció de les seves mirades és la seva estimada, que treballa de cambrera al bar del poble. Una obra molt ben tramada, que toca temes com els colaboracionistes i els conflictes amb els seus conciutadans, les penes de la guerra o la dificultat de veure que no pots assolir els teus somnis. Una obra amb un final sorprenent. Altament recomanable.

Bçe, us deixo amb aquestes recomanacions, a veure si alguna us fa el pes. Salut!!

Aniversari

2010-08-09T22:19:00.003+02:00

Ja sé que fa molt dies que no escric al bloc. Ja sé que vaig dir que ho faria més sovint. Ja sé que tinc moltes coses per explicar, molts llibres per comentar i moltes musiquetes per ventilar. Però el dia a dia em supera. Per primer cop a la meva vida he de fer de pare per partida doble, a full time i sense massa ajuda de la meva estimada esposa, que treballa tot el dia i prou feina té, pobreta.

De 7 del matí a 8 del vespre (aproximadament), la meva vida es mou entre bolquers, àpats diversos, biberons, passejades per parcs i jardins, compres bàsiques i bronques diverses. Per sort, he descobert que fer de pare és maravellós. Ara ja puc tornar a mirar Toy Story i passar-ho de meravella sense semblar un freaky, ja puc tornar a jugar a clicks de playmobil sense ser acusat d'inmadur, ja puc ballar com un boig per casa sense control amb l'excusa d'entretenir la mainada i, sobretot, em puc tornar a enganaxar al club super 3 a totes hores sense donar explicacions a ningú.

Per sort, cap a les 8 del vespre els petits s'apaguen i van a fer nonetes, moment on torna de sobte la realitat. Sopar tranquils, llegir una mica, fer unes partidetes a la DS, assaborir un gintonic ben fresquet.

Ara fa just un any que una nit calurosa em posava a escriure aquest bloc, fantasejant ser un ocell espavilat que narrava proeses. Un any més tard, amb algunes miopies més, als cabells un xic més blancs i amb més gent a la família, faig la buida promesa de continuar escrivint amb regularitat, deixant constància de la meva complexa estructura mental i animant-vos a perdre alguns minuts de la vostra vida llegint coses sense massa interès.

Us deixo que he quedat amb el recull de contes de Roberto Bolaño i el darrer volum de la saga Bone, de qui prometo parlar-vos així que els acabi. Fins llavors, una forta abraçada.

Per cert, a veure si aviat us presento el meu projecte de bloc paralel dedicat a la música. Per fer-vos dentetes, he planejat una mena de viatge sentimental al no res a cop de cançons emblemàtiques. Us mantindré informats.

Tornem a la realitat

2010-07-12T10:29:00.006+02:00

Benvolgudes i benvolguts tots. Després de molts dies sense passar pel meu bloc, per culpa principalment de les meves obligacions professionals, m'he decidit a tornar a escriure alguna cosa. Avui és un dia complicat per posar-se a escriure. Complicat perquè l'actualitat ens posa a prova, difícil de dir coses sense exaltar-se i començar a faltar al personal, cansat per una certa manca de son per culpa de celebracions alienes, trist perquè el vermell es veu més que el taronja, emprenyat perquè no ens deixen ser qui volem ser.

Però deixem consideracions esportivo-polítiques apart o prendrem mal. Deixeu-me parlar del que m'agrada, llibres, discos, còmics i tot el que em passi pel cap. A veure si a partir d'avui, cada dia (o força sovint) apareixo per aquí i us deixo caure alguna píndola fantàstica. Farem l'esforç, que ja s'acosten les vacances i tindrem més temps.

Avui us deixo amb una referència a un personatge que ja fa uns anys que em va robar el cor i que ara he redescobert llegint una brillant biografia: Nick Drake. Drake va ser un cantant pop-folk anglès dels anys 60-70 que va morir jove a causa d'una sobredosi de medicaments. Patia una profunda depressió provocada per una introspecció malaltissa. Tot i això, va publicar tres discos de factura maravellosa, melòdics, bonics, que acaronen les orelles.

Per aquells que no coneixeu a Nick Drake, us recomano que investigueu sobre la seva persona i descobriu la seva música. Tinc pendent veure un documental sobre la seva persona que em va caure a les mans fa un temps. Així que el vegi us en faig cinc cèntims.

Abans d'acabar, el proper 17 de setembre, a la Sala Bikini de Barcelona, actuen els meus adoradíssims Eels. Ja tinc les entrades i el proper agost treuen disc nou (el tercer en poc més d'un any). Prepareuvos per sentir coses d'ells fins a l'avorriment. Com ja sabeu, sóc una mica obsessiu.

Salut i bon estiu!

Una llibreria idílica.

2010-05-24T15:41:00.004+02:00

Tinc la gran sort que cada diada de Sant Jordi la sala "de repós" de l'escola on treballo s'omple de llibres per poder mirar amb calma i caure en la inevitable temptació de comprar-ne un. No se qui s'encarrega de seleccionar els títols exposats, però cada any trobo alguna joia que m'acaba seduïnt i laminant la cartera. Aquest any, el llibre que em va atrapara va ser La librería de Penelope Fitzgerald, una autora anglesa a la que no tenia el gust de coneixer.

El llibre explica l'intent d'una vídua de convertir una vella casa abandonada d'un poblet de costa anglès en una llibreria. El relat ens descriu totes les trabes i entrebancs que tindrà la protagonista per portar a terme el seu somni i defensar-lo un cop aconseguit.

M'ha agradat molt l'estil en que està escrit el text, senzill i entenedor, farcit d'humor i moments amargs, de petits moments de llum i foscors denses, de petites victòries i grans derrotes. Hi apareixen personatges molt arquetípics de la literatura anglesa: nobles victorians, veïns desconfiats, antiherois de pagès i amics inesperats.

Llegint el llibre m'he vist en els paisatges bucòlics del "countryside" anglès, amb les seves carreteres sinuoses voltades de tanques de pedra, amb els seus poblets de postal, amb les cases tradicionals i els carrers adoquinats. I quan arriba el final, gens previsible i molt poètic, un se sent com tornat d'un cap de setmana a una casa rural, espolsant-se instintivament la pols de la carretera tot i no haver sortit de casa.

Lectura molt recomanada, sobretot pels que estimem les llibreries i voldriem algun dia exercir de llibreters professionals, dedicant-nos a la lletra impresa en cos i ànima les vint-i-quatre hores del dia.

Fins la fi del món amb el mestre Murakami.

2010-05-21T09:23:00.003+02:00

Acabar la lectura de El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas ha deixat petja en el meu cap. Feia força temps que una lectura no em demanava un esforç tan gran, i mira que darrerament he llegit alguna cosa complexa.

Aquest llibre de Murakami no és fàcil de llegir. És la típica obra per gent avesada a l'autor, que ha llegit abans els seus grans bestsellers (Tokio blues, Kafka a la platja, etc.) on l'imaginació arriba a punts límit i l'espai que separa realitat i ficció es dilueix.

El llibre s'estructura en dos històries paraleles, cosa molt habitual en Murakami, que acaben confluïnt en un final poc previsible i molt revelador. Trobem en aquesta obra els elements típics dels seus contes i novel·les: visions oníriques, importància dels detalls, moltes referències musicals, citacions d'altres autors clàssics, etc.

El tema de fons, tot i ser un llibre que ja té uns anys, és força actual doncs té la gestió de la informació com a eix principal. El protagonista del llibre viu en una gran ciutat en un futur no massa llunyà, on la gestió i possessió d'informació és l'element que mou el món. Diferents grups s'enfronten per controlar i gestionar la informació, i aquest conflicte genera problemes tant greus com ho fa en els nostres dies el tràfic de drogues o d'armes. Entre aquest conflicte, un home que treballa com a gestor d'informació s'adona que ha estat sotmès a un experiment científic per ser utilitzat com a "banc de dades i descodificador". Però l'experiment també ha tingut efectes colaterals que poden afectar el seu cervell. Aquí arrenca la trama principal de la novel·la i es produeix l'enllaç entre les dos històries paraleles.

Una bona lectura, pensada per amants de l'autor japonés, de lectura complexa però altament reconfortant. Si us animeu a tastar-la, abans d'obrir la tapa aneu a una papereria i compreu un clip metal·lic, poseu-lo enganxat a la tapa i comenceu a gaudir. Ja veureu perquè dic lo del clip.

Salut!

Darreres lectures compulsives.

2010-05-04T11:22:00.004+02:00

Les darreres setmanes han estat molt productives a nivell lector. Han passat per les meves mans tres llibres molt diferents però que m'han deixat un bon regust. Són obres curtes, de lectura ràpida, per passar un parell de tardes agradables ara que el temps no es decideix a esclatar del tot i ens rega els dies tornant-nos la sensació de tardor.

El primer llibre és De què parlo quan parlo de córrer, del meu estimat Haruki Murakami. És una peça lleugerament autobiogràfica on l'autor reflexiona sobre el seu gust per l'exercici físic i com aquest influeix en la seva vida i, sobretot, en la seva obra. Pels amants de Murakami, aquesta peça és un bon complement a la seva obra de ficció que aporta un punt de vista molt interessant del seu complex univers literari i existencial.

La segona perla és L'amic retrobat, de Fred Uhlman. Aquesta petita novel·leta és lectura obligatòria pels alumnes de tercer d'eso de la meva escola i la vaig demanar a un alumne. La vaig llegir en una tarda-vespre, encisat per la visió tan peculiar que dóna l'autor sobre l'arribada del nazismei la fractura social que va provocar a bona part d'Europa. Em va agradar molt el final del llibre, que no cau en tòpics ni en missatges carrinclons.

El tercer tast va ser Com una novel·la, de Daniel Pennac, un assaig molt interessant sobre la lectura, l'estímul que donem als joves sobre la literatura i com ens enfrontem als llibres. Em va sorprendre com afrontava un tema tan delicat i polèmic amb senzillesa i bon humor però farcint el text de bones idees i propostes agosarades. És una lectura molt recomanable per persones que es dediquin a l'educació i pares que vulguin incitar als seus fills a llegir.

Ja veieu quines bones recomanacions us porto. Espero que alguna sigui del vostre gust i passeu una bona estona. Mentrestant, ataco algunes de les peces que em va deixar Sant Jordi i a veure si aviat us puc recomanar alguna cosa més.

Fins llavors, salut i bones lectures.

Primer encontre amb Pérez-Reverte

2010-04-26T18:57:00.002+02:00

Ahir vaig anar a dormir tard i aquest matí, quan el despertador em deia que eren les set, maleïa tots els ossos d'Arturo Pérez-Reverte. Per culpa seva i de la seva Reina del Sur, no vaig poder agafar el son fins quasi les dues.

És la primera vegada que em poso davant un text d'aquest famós escriptor, àmpliament reconegut, membre de la Real Academia Española de la Lengua i popular gràcies a la seva sèrie del Capitán Alatriste. Aquest llibre de la Reina del Sur va arribar a casa d'una manera força curiosa. Me'l va recomanar un conegut, que havia gaudit molt llegint-la i un dia, com de casualitat, em vaig topar amb l'edició de butxaca en una estanteria giratòria del Caprabo. Al veure el llibre allà posat, em va sortir la vena compulsiva i el vaig comprar. S'ha estat uns tres anys esperant en una estanteria, ha patit un trasllat i ara, com qui no vol la cosa, ja hi torna a ser però amb la satisfacció d'haver-me fet passar molt bones estones.

És una història molt entretinguda d'una dona que neix a Mèxic i, sense tenir massa estudis i amb una infància desastrosa, edifica un profitós negoci centrat en el contraban i el tràfic de drogues. La novel·la neix i mor a Mèxic, però la part més important de la trama es desenvolupa a l'estret de Gibraltar, entre Marroc, Espanya i la colònia britànica de Gibraltar.

És molt interessant veure com Pérez-Reverte es va documentar i involucrar amb les forces de l'ordre que lluiten contra el crim organitzat i el tràfic de drogues. Va acompanyar a la Guàrdia Civil en redades, "caceres" per l'estret amb barques i helicòpters, va viure interrogatoris, decomisos de droga, etc.

En total dóna lloc a una història molt ben escrita, adictiva, ben trenada i molt rodona. M'ha deixat bon regust de boca i m'ha obert la gana per demanar algun altre plat del menú d'aquest autor. Si tots els llibres que ha fet estan tan ben escrits i són tan atractius, m'ha sorgit un bon problema.

Doncs vinga, us deixo que tinc sobre la taula els llibres que varen caure per Sant Jordi i se m'ha girat molta feina. A veure si aviat torno per aquí i us explico que més he llegit. Fins llavors, un bon tequila, un "narcocorrido" ben salat i molta salut!

Tot contemplant la monumentalitat.

2010-04-14T10:37:00.002+02:00

Sempre he tingut una digestió lenta, cosa que algunes vegades m'ha causat més d'un mal de panxa. A nivell literari i musical, la meva digestió sol ser força ràpida i no em provoca gaire mals de cap. Però fa unes setmanes vaig engolir un "chuletón" de novel·la que encara em dóna voltes per la consciència. Es tracta, ni més ni menys que de 2666, de Roberto Bolaño, l'escriptor xilè mort fa uns anys que va deixar una obra espectacular encara per descobrir.

Sóc una persona bastant reàcia a llegir llibres amb moltes pàgines i lletra petita. Sempre he preferit obres curtes, amb un cos de lletra tirant a gran i que no demanin gaires dies de dedicació. Però crec que gràcies a 2666, aquesta condició ha canviat. Ara ja puc treure la pols a una sèrie de volums que tenia arraconats per "totxos".

Però tornem a 2666, que és el tema d'avui. És una novel·la densa, complexa, de relectura obligada. Amb aquest text complex, Bolaño preten radiografiar la decadent societat que enceta el segle XXI, mostrant la part més fosca de l'ésser humà. Ho fa sense embuts, amb paraules grolleres, amb situacions que ens afecten, amb moments que ens crispen i ens fan mal. Però el millor de tot és la manera com ho fa. Divideix el text en cinc parts diferents, concebudes com a obres independents, però que un cop llegides totes ens donen una sensació de conjunt, amb elements que les enllacen.

El llibre té dos eixos que li donen consistència: els crims de Ciudad Juárez (Mèxic) i la vida d'un famós escriptor. Aquestes dos idees són els pols on graviten un gran nombre de personatges i situacions que creen un mosaic fosc que fa de mirall a les nostres societats decadents, brutes i corruptes.

Un gran llibre, que potser amb els anys aconseguirà convertir-se en un referent literari mundial i, permeteu-me la llicència, en un clàssic a l'alçada de Moby Dick, El roig i el negre o El conde de Montecristo, "totxos" que no he llegit, però que potser algun dia cauran.

Lectura recomanada per adults amb certa solera lectora. Abstenir-se estómacs delicats i ànimes sensibles.

Per molts anys

2010-03-05T10:47:00.004+01:00

Trencant la tònica habitual d'aquest blog, avui no us parlaré de llibres, de música o de teories estranyes. Avui voldria parlar d'una persona molt especial, tan especial que és el meu pare.

A ell li dec la vida, per suposat, però li dec moltes coses més, potser tan o més importants. Avui que fas anys, aprofito per donar-te les gràcies per tot el que m'has donat.

Gràcies per jugar amb mi, per portar-me pel món amb un R12 blau marí, per fer-me nedar al mar i rodolar per l'herba als prats de Sant Salvi. Gràcies per la paciència, per la dedicació, per tot l'amor que has anat destilant mica en mica. Gràcies per portar-me a veure "El retorn del Jedi" al cinema Ultònia, per encomanar-me el gust per Jacques Tati, per descobrir-me el cinema italià i despertar-me l'interès per coses tan diferents com l'electricitat, els llibres, el cinema o la música.

Si sóc com sóc és, ho vulguis o no, una mica per culpa teva (i de la mare, és clar). Al teu costat he descobert moltes coses i he anat forjant la meva personalitat, complexa i una mica estranya, però que m'ha permès tirar endavant per aquests móns de Déu.

Trobo a faltar aquells matins al taller, entre eines, papers i telèfons, intentant ajudar una mica però fent més nosa que servei. Recordo com tractaves amb viatjants, com atenies als clients, com donaves canya als treballadors. Quan penso en aquells moments em venen moltes coses al cap: l'avi Peret fent peces de llauna, en Serra que venia de fer un "remiendo", en Riera que portava un paquet.

Trobo a faltar les tardes de diumenge a casa, jugant pel pis mentre miraves la tele, feies un conyac o et fumaves aquells toscaninis tan característics. Aquelles sortides amb la vostra colla per anar a dinar en algun prat feréstec o aquelles excursions per indrets que no recordo.

Podria escriure pàgines i pàgines del que hem fet junts tots aquests anys, però no tinc massa espai.

Només agraïr-te finalment que siguis tan bon avi i padrí, i reso perquè et jubilis d'una vegada i portis a en Marçal i la Foix a jugar a Sant Salvador i jo pugui quedar-me a casa amb la Mercè a jeure una estona al sofà o jugar una estona a la Wii.

Per molts anys, pare, per molts i molts anys.

La fi dels temps segons Mark Oliver Everett

2010-03-04T17:00:00.001+01:00

Els que mai heu patit el dolor que provoca una ruptura amorosa podreu entendre força bé el que vindrà a continuació. Quan estimes amb tot el cor, ja sigui un amor adolescent, juvenil o adult, l'arribada de la separació, la fi de l'amor o l'evidència del trencament desencadenen un torrent de sensacions de conseqüències imprevisibles. N'hi ha que ploren, altres que es posen violents, alguns que adquireixen algun vici per oblidar, uns quants que busquen un hobbie... Però tots, absolutament tots, estan tristos. N'hi ha però que, tot i tenir els mateixos problemes sentimentals que la resta de mortals, tenen el do de poder fer art de tot allò que toquen i, com bé sabeu, el nostre amic Mark Oliver Everett, conegut a partir d'ara com E, és un d'ells.

E és un gran músic, un gran lletrista i un artista notable. La seva biografia es caracteritza precisament per estar més lligada a la desgràcia que als bons moments. I ara s'ha divorciat. I el pobre noi ha decidit tirar endavant i, en lloc de demanar hora al psicòleg, acabar amb les reserves de whiskey de tot Tennessee o llançar-se sota un tren a Wisconsin, ha optat per fer un disc exclusivament centrar en les seves sensacions post-divorci. El resultat: un disc molt brillant. Rimes lents, lletres tristes, un to marcadament melancòlic, però una lliçó magistral de com fer bona música sense caure en cursileries ni excuses barates.

Deixeu-me triar tres cançons que defineixen molt bé el disc i que podeu veure en format videoclip a la seva pàgina web: Little bird, In my younger days i End times, peça que dóna tìtol al disc i per mi la millor cançó de totes, tan musicalment com per la lletra.

Esperant que la meva obsesió per aquest personatge, la seva vida i la seva obra no us empatxin gaire, us recomano escoltar aquest disc dels Eels anomenat End Times. Amb les pluges que cauen aquests dies, és un disc ideal. Disfruteu.

Sempre rendits a vos, Amélie.

2010-03-03T22:18:00.003+01:00

Com quasi cada temporada literària, ens ha arribat aquest passat mes de febrer la darrera píndola de la millor escriptora belga del moment i un dels màxims exponents de la narrativa en llengua francesa dels darrers anys, Amélie Nothomb. Aquesta prolífica narradora té per costum treure a la llum un obra cada any, cosa que els que la seguim fidelment agraim moltíssim.

Són molt conegudes les seves obres amb tocs autobiogràfics, com el seu gran èxit Estupor i tremolors. Però avui us vull parlar de A les meves ordres, una novel·la curta però intensa que, com ja ha fet en altres casos l'autora belga, ens posa davant una situació limit i ens manté neguitosos davant les reaccions dels personatges. El que més m'agrada dels seus llibres és que em posen la pell de gallina imaginant-me a mi mateix en lloc del protagonista i com reaccionaria davant el que li està passant. En aquest darrer llibre, la cosa comença quan un home francès mediocre, solter, amb una feina rutinària i una vida avorrida rep la visita d'un estrany que li demana fer servir el telèfon doncs ha tingut pana amb el cotxe. Mentre truca, l'estrany cau fulminat i mor a l'acte. El protagonista no sap que fer, si trucar una ambulància, trucar a la policia, fugir corrents. La solució ens semblaria fàcil si no fos que, casualment, el dia anterior, en un sopar amb amics, un d'ells li pregunta que què faria en cas que algun desconegut moris a casa seva. La situació està servida.

Us deixo la mel als llavis. Els que no coneixeu Nothomb, us animo a provar qualsevol de les seves delicies. Només una advertència, no és una autora de lectura fàcil. Els temes que toca poden ser en alguns casos punyents i ens poden generar un cert rebuig o crispació. Jo, ment retorçada i amant de les emocions fortes, sóc devot de l'autora des de fa uns anys, quan una de les meves compres compulsives em va posar davant la seva novel·la Antichrista, un relat molt cru sobre adolescents modelics però cruels.

Atreviu-vos a entrar a l'univers Nothomb. Val la pena.

Autobiografia d'un llibre

2010-02-26T13:51:00.004+01:00

Aquest cap de setmana passat vaig tornar a caure en una de les meves principals debilitats, la lectura compulsiva. El dissabte al migdia, en una de les meves visites a la Llibreteria del carrer Migdia de Girona, va caure a les meves mans una novetat editorial de l'editorial Empúries. Si he de ser sincer, vaig comprar el llibre pel tìtol i la portada, no vaig ni llegir la contraportada, em vaig deixar dur per l'instint i la sort. I un cop més la vaig encertar. El llibre es diu "Les desventures d'un llibre vagabund" i no és res més que l'autobiografia d'un llibre.

Durant 140 pàgines un llibre ens desgrana diferents episodis de la seva vida, des del naixement en una impremta fins a la seva fi, que per no trencar la màgia, no revelaré. Durant la seva existència, el llibre coneix lectors, llibreters, llibreries i altres llibres amb qui manté converses molt interessants.

El llibre en general és molt amè i sorprenent, tot i que conté alguns apartats una mica desconectats del tema central de l'obra. Les parts més bones són les que parlen de les llibreries i els llibreters. Crec que totes les persones que es dediquen a aquest negoci de la venta de llibres haurien de llegir aquesta petita perla. Potser després de païr el text, aixecaran la persiana amb un altre esperit i tractaran tots els volums que omplen les seves estanteries i magatzems amb més amor que mai.

Resumint, una lectura recomanada per tots els que estimeu els llibres i els veieu com quelcom més que paper relligat ple de lletres. Jo ara em miro la meva biblioteca com un petit zoo literari on a les nits diccionaris, novel·les, assajos i volums de poesia mantenen profundes discussions filosòfiques o banals xerrades sobre futbol, tipus de parquet o models de rentaplats.

Descobrint Ben Elton

2010-02-18T11:05:00.005+01:00

Perdoneu la meva absència en aquests blocs de Déu, però les obligacions laborals, familiars i paternes han acaparat tot el meu temps lliure. I no us enganyaré, el poc que m'ha quedat me l'he passat llegint o dormint.

Avui m'he decidit a tornar a dir coses al meu bloc per parlar-vos d'un escriptor que m'agrada força i que per desgràcia no és massa conegut al nostre país. Bé, si que és conegut, però no precisament per la seva vessant novel·lística. Us vull parlar de Ben Elton, a qui potser coneixeu per ser el principal guionista de sèrie mítiques com ara Els Joves i L'escurçó negre o per ser l'autor i director del famós musical de Queen "We will rock you".

Estic en procés de lectura de la seva darrera novel·la "Meltdown" que parla de l'èxit, la crisi econòmica i el fet de formar una família, és a dir, quasi res. Aquesta novel·la segueix els parametres habituals de les seves obres, sempre centrades en criticar de manera humorística però molt corrosiva aspectes d'actualitat, siguin polítics, tecnològics o socials.

La seva obra està escrita originalment en anglès i pocs volums s'han traduït al castellà. Al català, no cal dir-ho, no en trobem ni un. Si teniu un nivell d'anglès acceptable, us recomano tastar alguna de les delicies d'Elton. El seu anglès no és excessivament complex, tot i que en alguns llibres juga molt amb els diferents accents i dialectes parlats a la Gran Bretanya per fer girs humorístics.

Els llibres que més m'han agradat d'ell són, sense un ordre preferent:High society, on es planteja el tema de la legalització de la droga mentre ens mostra els efectes devastadors d'aquesta en la societat. The first casualty, una novel·la del més pur estil Agatha Christie on un militar ha de resoldre un assassinat comès en una trinxera de l'exèrcit britànic en plena primera guerra mundial. Gridlock, una ferotge crítica al sector de l'automòbil i als hàbits circulatoris de les societats industrials. Els dos primers es poden trobar en castellà, tot i que costa una mica. El tercer només es pot trobar en anglès.

Si podeu, feu un esforç i descobriu aquest brillant narrador, que cada dos anys sense falta ens regala una píndola de crítica social i ens fa passar una bona estona.

Fins aviat (espero!)

Fragilitat

2010-01-20T23:00:00.000+01:00

Estic cansat. Començant així una entrada de bloc pot semblar que em posaré a parlar d'adolescents ganduls, de futbolistes brasilers amants de la festa o de treballadors de la construcció que contemplen la jubilació amb delit.

Però no, parlo de mi. Estic cansat. Porto uns dies amb molt de moviment, tant interior com exterior. Anades i vingudes, poques hores de són, nervis per la salut dels que m'envolten, treballar en els mil projectes paralels a la meva feina ordinària. I tot amanit per un temps que no ajuda. No fa fred, però tampoc fa calor, està núvol però no plou ni neva, la boira no és espessa però és persistent. La conjunció de circumstàncies és ideal per sentir-se baldat, apallissat, anorreat pel dia a dia.

Però he decidit no defallir, no deixar que els ànims decaiguin i seguir lluitant amb valentia. Pot semblar frívol, però ser del Barça, en els temps que corren, ajuda a tirar endavant. Treballar, lluitar, seguir, estimar el que fas, veure que el sacrifici té la seva recompensa. Pots quedar fora de la lluita per un títol, però en queden molts per guanyar i molta glòria per abraçar. I només de pensar en el premi final, les forces surten de sota les pedres.

Ara ja no estic cansat. Ara ja torno a tenir ganes de fer coses. Ara me n'adono que sóc un ésser fràgil, com de fireta, que va acumulant copets per tots costats, però que no deixa mai de ser el que és. Ja estic preparat per tornar a aguantar la propera embestida, estic apunt per iniciar la següent batalla, en marxa per arribar a la següent fita, llest per afrontar el proper repte.

Sort que ahir va sortir el nou disc dels Eels, que sempre fa de salvavides en els moments més necessaris de la vida. Porta el revelador títol de "End times" (els temps finals o el final dels temps, cadascú que ho interpreti com vulgui). Me l'escoltaré amb calma i ja us en faré cinc cèntims. Ara intentaré anar a dormir. Bona not i tapeu-vos.

I de sobte, el silènci...

2010-01-02T22:19:00.003+01:00

Són les 10 i 20 minuts d'un 2 de gener. El Barça ha empatat, el meu fill té malsons, la meva dona s'adorm al sofà i la meva filla fa estona que reposa en un dels seus sons inacabables de nadó. Quan el meu fill deixa de cridar en somnis, la meva dona diu que va a dormir i jo em quedo al menjador amb la nena, que respira acompasadament, com marcant el nou ritme vital que dóna corda a la casa. I de sobte, esdevé el silènci. Cap soroll, cap alteració acústica, buit. Feia temps que no viva aquesta sensació, anys potser. Uns minuts de pausa, de suspensió vital, una capbussada en una piscina de liquid amniòtic que m'aïlla del món exterior.

I la bombolla es rebenta. Els cotxes i les motos tornen a passar pel carrer, el meu fill deixa anar una sorollosa rialla provocada per algun somni plàcid, la caldera de la calefacció es torna a engegar per mantenir calenta la casa. Quanta estona he estat desconectat? Quan tornaré a tenir la oportunitat de gaudir d'un silènci perfecte?

Amb l'esperit més alleugerat, vaig cap a la cuina i em preparo un gintònic de Hendrick's amb una llimona del llimoner del jardí, m'assec al sofà, agafo el llibre de Murakami que estic degustant aquests dies i em submergeixo en un món fictici, on els silèncis perfectes són constants, duren tant com volen i sempre acaben amb un fet tràgic o revelador. La ginebra destilada a Escòcia m' omple el paladar i el cap, el llibre d'en Haruki m'omple el cor i l'esperit. El 2010 comença bé, molt bé.

2009, balanç de lectures.

2009-12-29T22:57:00.008+01:00

Seguint l'exemple del meu amic Toni Cassany, voldria tancar l'any fent una tria de les millors lectures que han passat per les meves mans en les darreres 52 setmanes. He llegit unes 60 obres entre novel·les, assaig, còmics i contes i la tria no és fàcil de fer. He triat 10 títols i no els llisto en cap ordre concret. Espero que algun us faci el pes i us hi llenceu de cap així que pugueu.

1. El salze cec i la dona adormida

de Haruki Murakami. Aquest recull de contes del

conegut escriptor japonès ha estat una de les lectures més intenses de l'any. 24 petites píndoles de sensacions per degustar lentament, petites dosis de Murakami per relaxar les idees i viure, almenys durant una estona, en un món paralel farcit d'històries fantàstiques.

2. Còsmic de Frank Cottrell Boyce. Una novel·la juvenil exquisida, divertida, original i molt recomanable. Un molt bon exemple que trenca el mite que la literatura adreçada als més joves és de poca qualitat, previsible i poc estimulant. També és un bon exemple de com el famós humor anglès no només és de consum adult i també pot ser a l'abast dels adolescents. Lectura molt recomanable per adults que conviuen amb adolescents i adolescents que es troben davant els primers simptomes del que pot ser el seu futur món adult.

3. Ni d'Eva ni d'Adam d'Amelie Nothomb. Reconec públicament la meva total veneració per aquesta escriptora belga. Aquest darrer llibre seu no és el millor de la seva obra, però explora de nou el seu vessant autobiogràfic i ens ensenya com pot ser de dur l'amor i la passió. Una mostra més de la tempestuosa vida sentimental d'aquesta autora prolífica que no amaga les ferides que el seu cor i el seu cap acumula des de la més tendra infantesa.

4. Arrugas de Paco Roca. Ja vaig parlar d'aquest còmic fa un temps en aquest blog, però vull tornar a fer-hi esment perquè les conseqüències de la seva lectura encara no m'han abandonat. Una mirada directa, serena i molt didàctica de la malaltia d'Alzheimer. Una lectura obligatòria pels que tenim persones estimades que pateixen la malaltia o podrien patir-la.

5. Una lectora poc corrent d'Alan Bennett. Novel·leta exquisida que parla de l'amor a la lectura i els llibres d'una manera molt original. Un tros de ficció que si mai fos veritat, podria ser un impuls definitiu al foment de la lectura. Em costa imaginar aquesta història que protagonitza Isabel II d'Anglaterra en una versió espanyola. No em faig la imatge mental de Juanca I entrant en un bibliobus per passió literària. Si teniu tres horetes lliures, ataqueu aquesta petita joia i us ho passareu bé.

6. La doctrina del xoc de Naomi Klein. Després de posar-nos en alerta amb el seu gran èxit No logo, aquesta periodista torna a servir-nos un brillant assaig que ataca directament les bases de l'actual sistema econòmic. És un llibre escrit fa un parell d'anys, quan la crisi econòmica encara ni es veia a venir. Llegit ara, en plena crisi, el text agafa una força encara més gran. La idea bàsica del llibre és que el governs del món, aprofiten moments de crisi profunda, de xoc social, per introduir polítiques, lleis o decisions que serien impensables de portar a terme en èpoques de tranquilitat. Només un exemple: què hauria dit la gent de les limitacions d'equipatge als avions si la mesura s'hagués pres un dia qualsevol, sense l'existència d'un 11-S? Segur que la gent s'hi hagués negat, però veient la barbàrie de les torres bessones, tots varem callar i varem acatar. La cosa va per aquí però tocant temes molt més importants. Lectura altament recomanada.

7. El almanaque de mi padre de Jiro Taniguchi. També he parlat d'aquesta obra en una entrada recent del blog. Un còmic de gran nivell, molt intens, que sap tocar mitjançant el dibuix la fibra més sensible de les nostres ànimes afligides. No el deixeu passar.

8. Una breve historia de casi todo de Bill Bryson. Vaig iniciar la lectura d'aquesta obra després de la recomanació del sempre encertat Martí Roca, amb qui compartim gustos quan es tracta de llibres d'assaig. Un compendi molt aclaridor sobre ciència, enfocat d'una manera molt amena i a l'abast de tothom. Per aprendre una mica de com és el nostres món i el que l'envolta, aquesta és una bona proposta.

9. La mort íntima de Marie de Hennezel. Magnífic llibre centrat en les experiències d'una persona que conviu i treballa per malalts terminals. Un testimoni punyent que dóna arguments suficients per aferrar-se a la vida i veure que s'ha de seguir lluitant fins al darrer alè, que val la pena viure i que el patiment no treu dignitat a la persona. Estaria bé que fos una lectura obligatòria per tots els majors de 30 anys.

10. Botxan de Natsume Sôseki. El darrer llibre que he acabat i potser un dels millors. Obra clau de la literatura japonesa moderna, aquest llibre ens porta a una petita illa del Japó o un senyoret de la capital va a exercir de professor sense massa vocació. Text corrosivament humorístic, amb punts altament delirants, que us farà passar una bona estona al mateix temps que us provocarà sensacions contradictòries sobre el protagonista.

I bé, aquí finalitza la meva aportació a la blogosfera del 2009. Aprofito per desitjar-vos una bona entrada d'any, molta felicitat i molta sort a tots. Aneu a dormir aviat, vigileu el que bebeu, porteu-vos bé i llegiu molt, que fa de persona assenyada.

Salut!

Què us cagarà el tió?

2009-12-24T20:00:00.000+01:00

Demà és el dia de Nadal, i al nostre país, amant de les garrotades i d'aconseguir coses bones a base de patir de valent, farem cagar el tió. Un servidor, proposa als tions de tot Catalunya que, en cas de caure en mans d'algun dels individus que mencionaré, els hi caguin el regal proposat. És només una suggerència que sempre es pot substituir per carbó.

-Als membres del Govern de la Generalitat unes caixes de Fortasec, que el 2010 és any d'eleccions i entre això i la sentència de l'Estatut, poden agafar unes cagarrines de campionat.

-Als imputats en el cas Pretòria, uns Monopolis edició de butxaca per jugar al furgó policial mentre van de Sotodelreal a l'audiència nacional i unes fundes tapamanilles de la Hello Kitty per sortir ben monos i ben moderns a les fotos i vídeos dels periodistes.

-Als imputats en el cas Gurtel, una mansió de la Polly Pocket per tenir a Alcalà Meco, això sí, amb tots els seus accesoris, trajes i vestits pels ninos i nines, Ferraris a escala i sóls requalificables de paper maché.

-Als socis i simpatitzants del Madrid, reproduccions de cartoné escala real de la lliga, la copa del rei, la champions, la supercopa d'espanya, la supercopa d'Europa i el mundialet de clubs, per poder sentir, encara que sigui de mentideta, la sensació de tenir sis títols seguits a les mans.

-Als socis i simpatitzants del Barça, una col·lecció de DVD's de tots els partits de la temporada passada, amb un disc extra amb les versions exteses de les finals de copa i champions. La golejada al Bernabeu vindrà en un disc suplementari que contidrà els següents extres: comentari d'audio de catalunya ràdio, Rac1, la ser, la cope i la versió ràbia de Jimenez Losantos. Metratge complet del partit en 3D, celebracions post-partit incloses. Escenes eliminades i pífies (bàsicament madridistes, és clar).

-Als amics del Palau de la música, un cd gravat en exclusiva pels músics i cantaires del Palau dedicat a Fèlix Millet i els seus sòcis. La grabació conté peces tan conegudes com "El rock de la presó", "Money, money", "El amor que me robaste" i el conegut "corrido" mexicà "Todo ladrón tiene su condena". Amb els diners recaptats en la venda del cd i el dvd, s'intentarà tapar algun foradet de l'economia del Palau.

-Als militants del PP, un líder nou i amb carisma, uns càrrecs menys corruptes i, amb una mica de sort, una disolució honrosa.

- Als militants del PSOE, un lider nou i amb carisma, uns càrrecs menys corruptes i, amb una mica de sort, una disolució honrosa. (No em repeteixo, és el que toca)

- A tots els catalans com jo que vivim dia a dia en aquesta societat que ens ha tocat, que el tió ens porti paciència, força per aguantar les embestides i salut per anar tirant el país endavant entre tanta corruptela i tanta tonteria. Si a més a més el tió ens pot portar una miqueta de llibertat, no ens aniria gens malament.

Però per sobre de tot i passi el que passi, bon Nadal a tothom i que el tió us cagui moltes coses. (Quan piqueu al tió, us podeu imaginar que és algun dels personatges mencionats anteriorment o George Walker Bush, que també feia ràbia).

El delicat traç de Jiro Taniguchi

2009-12-06T17:09:00.006+01:00

Després de tres setmanes altament atapeïdes de classes, examens per corregir i amenaces de part, la vida m'ha donat unes hores de repós per poder descansar una mica i desconectar el cervell. I aquestes poques hores les he dedicat a gaudir d'històries procedents del país del sol naixent, aquell país on espero poder anar el dia que em jubili, a rebentar l'àcid úric a base de sushi, sashimi, maki i wassabi i a gaudir d'una de les cultures del món que més m'atrau. Parlo, evidentment, del Japó.

Per una banda estic en plena lectura del llibre de contes de Haruki Murakami "El salze cec i la dona adormida". Estic gaudint d'alló més, però em reservo tornar a parlar de Murakami més endavant.

De qui vull parlar avui és de Jiro Taniguchi. Taniguchi és un dibuixant de l'escola manga de gran renom al seu país i a la resta del món. Per desgràcia,

a casa nostra només triomfa el manga adolescent, basat en la lluita, els poders i tota aquesta pesca. Sense anar més lluny, un servidor va creixre mirant Bola de drac i el Dr. Slump entre molts altres del mateix estil. El cas de Taniguchi és força diferent. Tot i començar la seva carrera fent cómics manga d'acció i màgia, el reconeixement li va arribar quan va decantar-se per obres més destinades als adults, amb temàtiques més serioses i molt properes als lectors.

La seva obra es caracteritza per un dibuix acurat, molt definit i realista. De fet, Taniguchi dedica molts esforços a documentar-se i a localitzar espais on desenvolupar les tremes de les seves obres gràfiques. Però si voleu saber més sobre ell i la seva obra, mireu per internet que segur que us ho expliquen millor que jo.

Jo realment volia parlar del seu cómic "El almanaque de mi padre". Feia temps que una obra gràfica no m'absorbia tant i m'omplia el cap i el cor per igual de sentiments profunds. En aquesta obra, Taniguchi ens explica la història d'un barber de poble. El que és original però és com ho fa. La història comença en la vetlla del protagonista, que ha mort recentment. El seu fill arriba a la vetlla després de no passar pel poble en quinze anys. Davant del taud del seu pare, els diferents amics i familiars aniran confeccionant un retrat acurat i altament sorprenent del barber, fent veure al seu fill que realment no tenia ni idea de qui era el seu pare. No cal dir que el fill troba en aquesta història dades desconegudes del seu progenitor i entra en una fase de replantejament vital.

En resum, un llibre que fa pensar, que fa plorar una miqueta i que, com ja he dit moltes vegades dels còmics, ens porta una mica a fer balanç de la nostra existència per intentar ser una mica més persones, una mica més feliços.

"Manguis", ben aviat a TV3!

2009-11-23T19:39:00.004+01:00

Acabo de passar pel bloc del meu amic Frank i la seva prosa sempre encisadora m'ha encès la bombeta. He agafat el mòbil, he entrat a contactes i he posat "Terribas". He apretat el botó verd i la veu de la Mònica ha comparegut a l'altre costat de la línea. Li he proposat un nou programa per TV3, a l'estil dels nous formats que tant caracterítzen la cadena. El projecte va més o menys per aquí:

Aprofitant la tirada del cas Millet, els casos de corrupció a València o a Santa Coloma de Gramanet, podem fer un programa de l'estil de "(s)àvis", "Singulars" o "La forja d'un lider". El programa portaria per títol "Manguis", i tindria l'objectiu de poder coneixre les persones que hi ha darrera els grans lladregots dels nostres dies. Les noticies, els diaris i les revistes només ens deixen veure la cara més pública de tota una sèrie de personatges que, en el fons, tenen un vessant humà, una història oculta, unes opinions sovint ignorades i que en el programa podem donar a coneixre. Si els delinqüents de "A la presó" ens varen entendrir amb les seves històries quotidianes, el testimoni dels nostres manguis pot ser aclaparador.

El programa s'enregistraria en una sala de "vis a vis" de Quatre camins, amb una il·luminació tènue, acollidora, donant a aquest espai presidiari un escalf quasi nadalenc. L'entrevistat i l'entrevistador(a) (proposo a Núria Soler, Quim Monzó o la mateixa Terribas), seuran en cadires de plàstic d'Ikea, concretament el model Herman de color groc, que són de disseny però econòmiques i donen look de presó. Les càmeres combinaran primers plans dels dos protagonistes amb contrapicats impossibles i lleugers travellings que transmetran a l'espectador la sensació opressiva del "trullo".

Per començar l'emissió del programa seria bo triar un personatge d'actualitat, com ara el mateix Millet, el sr. Prenafeta, el sr. Alavedra o algun membre del PP valecià si és que encara té militants. Podriem fer algun especial temàtic amb membres del PSC, de CiU o del PP balear. Per semblar una televisió més internacional podriem convidar al sr. Madoff i per donar un toc més folclòric, podem portar a el Dioni o a Julián Muñoz. Podriem acabar amb una série de programes més seriosos protagonitzats per personatges de la talla de Mario Conde, Javier de la Rosa o Josep Lluís Nuñez. També el món de l'esport pot tenir la seva quota amb Brito Arceo, Joseph Blatter o Thierry Henry (conegut a Irlanda com Bob, el manetes).

Crec que una televisió de vanguarda i sempre a l'última en nous formats tornarà a encertar amb aquest nou programa. Per cert, el darrer programa s'hauria de dedicar al famós senyor de Callejeros que diu "a robar carteras, qua no hay pasta pa comer!". Ell és la síntesi de tots els anteriors.

Ens veiem a "la nostra".Salut! (i bitllets!)

Elogi de la cabina

2009-11-11T23:01:00.003+01:00

La setmana passada ens va abandonar un dels millors actors espanyols de tots els temps, Jose Luís López Vázquez. Per mi, aquest senyor estarà sempre lligat a un objecte quotidià clarament en vies d'extinció, la cabina de telèfons.

Als meus 34 anys, que tampoc són tants, tiro la mirada enrere i rememoro les llargues hores que vaig passar a l'interior d'aquestes petites repúbliques urbanes on tots els somnis eren possibles. Abans de l'existència del telèfon mòbil, els que ens voliem posar en contacte amb els amics, les nòvies, la família o qualsevol altra persona, només teniem com a mitjà les cabines, amb les seves portes abatibles i llestes per empassar-se les monedes sense fi, una bacanal metàl·lica on les paraules es pagaven a preu d'or i les converses es mesuraven al mil·límetre per tenir lloc suficient entre la primera i la darrera moneda.

Quan veig la cabina de López Vázquez, em venen el cap diumenges al vespre, trucant antics amors amb la xavalla sobrera de la festa del dia abans, monedes amb olor a tabac, amb tacte de cubata ressec. Em tornen a la memòria les trucades d'hivern, abrigat fins dalt de tot, veient com l'alé visible entrava pels foradets de l'auricular i pensant si sortiria per l'altre costat de la linea i acaronaria l'orella del nostre interlocutor.

El vídeo va matar l'estrella de la radio, el mail va matar el correu en paper, el móbil ha matat la cabina. Potser López Vázquez ha mort de pena, pensant que no li quedava ja ni la seva famosa cel·la per retrobar la nostàlgia, per parlar mab els qui més s'estimava. Espero que com a darrer homenatge, els seus familiars tiguessin la decència de posar un supletori de vaquelita vermella al fèretre, a veure si des del cel algun dia rebem una trucada que cridi: "Señoritaaaaaaa!"

El meu amic Haruki.

2009-11-08T16:10:00.004+01:00

Fa més o menys una setmana que vaig acabar de llegir After Dark, d'Haruki Murakami. No m'he atrevit a escriure sobre el llibre fins avui, perquè com sempre que tanco un llibre d'aquest brillant autor japonés, la história que ha sortit de les pàgines del llibre es va acomodant tranquilament en el meu subconscient i em deixa en un estat tot estrany, en un estat entre el somni i la perplexitat, atrapat per una embriaguesa quasi imperceptible però duradora.

Em va passar el mateix quan vaig acabar Tokio blues, el primer llibre seu que vaig llegir. Si us he de ser sincers, recordo vagament l'argument del llibre, però quan penso en ell, el cap se m'omple d'imatges dolces, fosques, amb una suau brisa que fa voleiar els cabells d'una noia que mira un riu des d'un pont ben abrigada amb una llarga jaqueta de llana. Aquest és el sentiment que em desperta aquest llibre.

Més intens és, però, el record que em deixà Kafka a la platja. És una de les poques vegades que he sentit malestar perquè un llibre s'acabés. Les 4 o 5 setmanes que em va portar llegir el llibre varen ser màgiques, tenia els sentits més aguts que mai, tenia ganes d'acaronar els llibres, olorar-los, dormir amb ells. Em quedo amb l'imatge de la biblioteca del llibre, una mena de temple de la lectura. Tinc molt clar que si mai em faig multimilionari, compraré un terreny a les afores del meu poble, si pot ser al bosc, i hi faré construïr una biblioteca privada inspirada en la que surt al llibre. Un lloc on pocs enamorats de la lectura hi puguin accedir per assolir un nou nivell de sensacions literàries.

Podria omplir moltes més ratlles parlant de la gran quantitat de sensacions, imatges, músiques i records que em porten els llibres de Murakami, però he anat a comprar tres llibres més seus que encara no he llegit. Si algun d'aquests dies ens trobem i em veieu una mica despistat, que parlo de coses rares o que observo amb cara d'embadalit com cauen les fulles d'algun arbre, no penseu que he perdut l'enteniment o que vaig estressat. Segur que estic llegint Murakami i estic en una dimensió sensorial diferent. Ja em passarà.

En quin univers vivim?

2009-11-07T12:33:00.004+01:00

Us escric avui des de Madrit, capital del regne d'Espanya, des de la famosa Calle de Alcalà. Feia ja una temporada que no sortia a l'estranger i sempre motiva una mica. Estem en ple congrés de pissarres digitals i, entre sessió i sessió, he pensat escriure alguna cosa. Com que els aires de les espanyes no m'inspiren gaire, he tret un tema que feia temps tenia al calaix.

Fa uns dies parlava d'una cançó dels Eels que m'agrada molt i parlava del que deia. Doncs resulta que el pare de Mark Oliver Everett, cantant i compositor del grup, va ser un important físic quàntic que va desenvolupar la teoria dels móns múltiples. Segur que us preguntareu què coi és això. Doncs molt senzill. Everett deia que a la nostra vida, moltes vegades ens trobem davant de situacions on cal triar, on tenim múltiples opcions per escollir. Segons la opció que triem, el nostre món pren un camí concret, un destí. Però a la vegada, hi ha una altre versió de nosaltres que pren el camí alternatiu i un altre món paralel es crea al costat del nostre. Si apliquem aquesta teoria a cada moment en que em de triar i ho multipliquem per totes les persones que viuen i han viscut en el nostre món, podem deduir que existeixen infinits móns paralels amb infinites històries diferents.

Tot i que pot semblar una teoria absurda, té una importància clau en el món de la física. No m'extenc en aquest camp perquè no en tinc el coneixement suficient i tampoc és el que vull destacar en l'antrada d'avui. Quan vaig coneixre aquesta teoria, vaig sentir-me molt feliç, perquè em donava ales per somiar, per reflexionar, per millorar. Molts dies, quan em paro al vespre a pensar en les coses que he fet durant el dia, aplicar la teoria dels móns múltiples m'ajuda a fer examen de consciència. M'imagino què podria haver passat si hagués fet les coses diferents, m'imagino com ha acabat el dia en un possible univers alternatiu, em pregunto com se sent el meu jo paralel que ha fet les coses diferents.

Potser pensareu que sóc una mica estrany i que trec les coses de lloc. A mi m'agrada somiar i pensar en les coses que passen a la meva vida. Només espero que els milers de jos que viuen en els móns paralels siguin tan feliços com jo, tinguin tanta sort com jo i escriguin millor que jo.

Abans d'acabar, us recomano un documental de la BBC titulat "Parallel worlds, parallel lives" on el músic Mark Oliver Everett repassa la biografia del seu pare i intenta entendre la seva teoria dels móns múltiples. El documental encara té més interés quan veus que pare i fill no es varen fer gaire i com el fill es retroba amb el pare gràcies a coneixre la seva teoria. Un passada de documental amb música excelent. Us adjunto part del documental per fer-vos dentetes. És en anglès, però us encoratjo a fer l'esforç.

Salut.

Watch Parallel Worlds, Parallel Lives [Part 1] in Entertainment | View More Free Videos Online at Veoh.com

Per Sant Narcís, barraques, cubates i...

2009-10-26T16:04:00.002+01:00

El passat dissabte vaig anar a barraques de Girona per veure Mesclat i Els Pets i passar una bona estona. No és cap novetat que la gent aprofita per fer la copeta, lligar una mica, xerrar amb els amics, retrobar velles amistats i fumar i prendre coses. El que més em va sorpendre i inclús molestar és el consum desmesurat i sense pudor de porros. Era quasi impossible fer tres passes sense respirar fum cannabic o esquivar algun porro encès que amenaça de treure't un ull. Com que per escrit sóc una mica pesat i redundant, us deixo aquest enllaç perquè mireu i treieu les vostres pròpies conclusions.

Bones fires i un consell, millor un bon gintònic o un bon whiskey que un petardet. Disfruteu amb seny.

Teoria de la conspiració educativa

2009-10-19T19:57:00.003+02:00

Feia dies que no tenia temps de seure davant l'ordinador i escriure alguna cosa. D'idees no me n'han faltat, les he apuntades per properes entrades. Però la que m'ha fet decidir a seure de nou davant la pantalla és la creixent preocupació que sento pels estudiants que actualment cursen secundària i estudis universitaris al nostre país. El que escriuré a continuació és una generalització i, evidentment, no apela a tots els estudiants, però si a una majoria que em preocupa.

Ja fa un temps que comento sense pudor entre els meus companys de feina que tinc la impressió que els governs que ostenten el poder estan executant una brillant maniobra de control social. En els darrers temps, des de l'implantació de la famosa ESO, valors com l'esforç, la dedicació, l'excel·lència, la voluntat, etc., han anat perdent el seu rol i s'han substituït per l'anar fent, el progressa adequadament, el pobret que no es quedi enrera. En definitiva, s'ha sacrificat l'educació profunda i útil per protegir el pobre alumne que "no arriba", ja sigui per mancances intel·lectuals, ja sigui per pura mandra. I és en aquesta brillant maniobra on el pla es comença a gestar.

El que es persegueix és crear una massa gran de gent jove sense massa estudis o amb uns estudis de qualitat deficient. Ciutadans sense massa preparació, amb habilitats bàsiques per calcular, escriure mínimament i tenir un coneixement vague d'alguna llengua estrangera (especialment l'anglès). Una massa sense capacitat ni interès per la reflexió, per l'anàlisi crític, per intentar entendre les coses. Una massa centrada en treballar (temporalment, de manera precària i amb sous ridículs), obligada a reciclar-se constantment (així no tenen experiència acumulada i els sous sempre són baixos), amb l'únic interès de consumir i passar-ho bé (panem et circenses) i poc interessada en la política i la presa de decisions.

Evidentment, no tota la joventut pot ser així. Cal crear centres on formar líders, joves que sortiran dels centres de secundària amb una plaça en un grau universitari i un carnet polític a la cartera. Futurs alcaldes, consellers, ministres, senadors, líders sindicals, presentadors de televisió, articulistes, tertulians de ràdio.

I això que explico no és una pel·lícula de l'Spielberg o un llibre d'Orwell, això és el que comença a passar en els nostres centres. Alumnes que només pensen en comprar coses (moltes d'elles inútils o passatgeres), sortir de festa i passar-ho bé, lligar molt i si arriven a més millor. El canvi climàtic, el Nobel de la pau, el cas Millet, la crisi? Això davant la play o a la barra de la disco importa un rabe!

Els que ara comencem a educar la generació següent cal que estiguem a l'aguait i no deixem creixer una massa amorfa, intelectualment inoperant i totalment acrítica. La millor manera per fer-ho és començant per sortir nosaltres de la roda i plantar cara a aquest maquiavèlic pla del poder educant en esforç, valors i virtuts.

Ens en sortirem!

Que grans, Déu meu, que grans!

2009-10-04T22:45:00.003+02:00

El post d'avui era previsible i inevitable. Fa unes dos horetes que sortia de l'auditori de Girona i encara estic enbadalit. Feia mesos que frisava per veure en directe el grup català de moda, adorat per "modernillos" i xirucaires per igual, acaronat per la crítica i tocat per la bona sort. Al principi pensava que seria un bluff, una carambola del destí que va ajuntar 12 bones cançons en un disc imprevisible. Però després de mesos obsessionant-me amb ells, avui per fi els he gaudit en directe. Avui he començat a creure per sempre més en Manel.
La crónica del concert és molt difícil de fer. Podem obviar el so una mica massa alt i la dificultat de seguir les explicacions hiperverboriques d'en Guillem Gisbert. La resta ho podem definir com a perfecte. Has desgranat una a una les peces del seu únic disc, amanides amb les seves versions de Pulp, els Pets i Shakira, amb una tècnica magistral, demostrant que si són tan bons com semblen és perquè són bons músics, tenen presència escènica i un futur prometedor. Porten poc més d'un any fent concerts amb públic nombrós i semblen veterans de l'alçada dels mateixos Pets, Lax'n'Busto o Antònia Font.
Memorable el moment de les "Corrandes", permetent a la gent pujar davant el micròfon i dir la seva, a veure quants anys ho poden mantenir.
M'ho he passat molt bé, he cantat molt i ara m'asseuré a esperar que entrin de nou en un estudi i ens serveixin una segona ració de bones cançons. Estic molt convençut que no ens decebran.
Salut i visca Manel.

El dia de l'anguila

2009-09-30T14:51:00.003+02:00

Acabo de fer una passada pel bloc del meu amic Frank Bayer i veig que quasi em trepitja el tema. Això de sentir una cançó inesperada en el moment més impensat és una cosa que ens passa als que vivim envoltats de cançons, melodies i records sonors. Un servidor pateix una malaltia anomenada "estructuració musical de la biografia", és a dir, que organitzem els nostres records vitals al voltant de peces musicals o vivències lligades a la música. Em costa oblidar la sensació d'èxtasi sortint del concert de Nirvana a l'antic Palau dels Esports, penso en una persona concreta quan escolto el "Losing my religion" de REM, salto sense remei quan el "Friday I'm in love" de the Cure sona en qualsevol lloc.
Però avui vull parlar dels Eels. Per si no us sona el nom d'aquest grup, dir-vos que és un projecte encapcelat per Mark Oliver Everett, de qui parlaré detalladament algun dia, amb uns sèrie de músics que va canviant segons evoluciona la seva producció. El seu estil es mou entre el rock, el country, el pop, tot guarnit d'una sonoritat molt especial i un estil molt particular. Segur que heu escoltat alguna cançó seva, com ara el "My beloved monster" que sortia a la banda sonora d'Shrek o el conegut "I like birds" que va servir de música per un anunci d'un centre comercial ara fa uns anys.
Doncs aquest matí al cotxe he posat un cd ple de cançons en mp3 i he apretat el botó de "random". Llavors s'ha produït el miracle. Han sonat les primeres notes de la cançó "Things the grandchildren should know". No he pogut evitar cantar. El meu fill em mirava amb cara de sorpresa des de la cadireta. La lletra m'entrava al cervell com una fiblada de vida. Cada cop m'assemblo més al personatge de la cançó. Algun dia seré igual que ell. Ja fa uns anys que aquesta cançó es creua en la meva vida. El primer cop em va semblar una cançó més. Però dia a dia, any a any, es va tornant més autobiogràfica, més "meva". Algun dia ens fusionarem. Quan arribi el dia, buscaré algun cd oblidat de Phil Collins i em prepararé per començar a ser vell. Feliç, però vell. Espero tenir néts per poder-los explicar aquestes coses.

La festa continua...(Nostàlgia II)

2009-09-24T12:23:00.000+02:00

Avui és Sant Dalmau Moner, patró de Santa Coloma de Farners, el poble que m'ha vist neixre i que em veu viure cada dia. Avui comença la festa, sortiran els gegants, els capgrossos, s'obriran les fires i les atraccions, les barraques carregaran neveres per aguantar hores i hores de festa boja. Però amics meus, tinc un problema, que m'he fet gran. Les prespectives de Faesta Major per aquest any i els propers 10 (com a mínim) passen per anar a les fires a gastar diners en cavallets, anecs de plàstic, grues trucades i cotons de sucre. Al parc de Sant Salvador, on hi ha les barraques i on es concentra l'oci nocturn, només hi posaré els peus per anar a veure Macedònia el diumenge al migdia. Que lluny queden aquelles nits inacabables, regades amb destilats escocesos, xerrant, ballant, intentant lligar. Que vagues els records de les ressaques matinals, curades a base de cafè, paracetamol i aigues gasificades. Que difuminades queden les imatges de les tardes passades a les atraccions, centrifugant el cervell a veure si es normalitzava la sinàpsi. I tot per tornar a enderrocar la feina la nit següent, quan les barraques tornaven a obrir.
M'he posat com a objectiu descobrir una nova cara de la festa, més familiar, més adulta, menys emocionant però més bonica. A veure si gaudim dels dies festius al màxim abans de caure en el parany d'anar a veure la Meravella a l'envelat en el concert de tarda. EL dia ue aquesta idea em passi pel cap, li demanaré a la meva dona que m'acosti la llibreta del pla de pensions per començar a rebentar-me els estalvis de tota una vida en una última nit boja a les barraques (si encara hi son).
Per cert, avui també és la Mare de Déu de la Mercè, patrona, entre molts llocs de Barcelona. És el sant de la meva estimada esposa i des d'aquí li vull desitjar un feliç dia. La resta li diré en privat.
Salut i visca la Festa Major!!

Una lectura de diumenge

2009-09-21T11:33:00.004+02:00

Quina tarda tan bonica que va fer ahir, amb aquella pluja intermitent, amb aquells núvols grisos que ho cobrien tot, amb aquella fresqueta que ja ens avisa que arriba la tardor i que seria una bona idea reservar-se una estona per començar a fer el canvi d'armari.
Encara que sembli increïble amb un nen de 2 anys a casa en aquestes condicions climatològiques (impossibilitat de sortir a l'exterior, no es pot anar als gronxadors, etc.), ahir a la tarda vaig poder degustar un exquisit còmic, "Tres destellos blancos", de Bruno le Floc'h, un autor francès força apreciat al seu país però força desconegut a casa nostra.
El llibre tracta una història mínima, de les que m'agraden a mi. Un enginyer francès ha d'anar a un poble perdut de la Bretanya a dirigir la consrtucció d'un far. Tot sembla fàcil, però el far s'ha d'edificar sobre una pedra enmig de l'oceà que només és accessible uns 20 dies l'any. Si tenim en comte que l'acció està ambientada als inicis del segle XX, la cosa es fa molt més interessant.
Tot i tenir només 96 pàgines, el còmic té temps de tractar diversos temes paralels, com ara la clàssica dicotomia ciutat-poble, la transformació de l'urbanita en persona rural (o marítima en aquest cas), el caciquisme, etc. La història s'acompanya d'uns dibuixos preciosos, que suggereixen coses diferents a cada imatge, que transmeten sensacions molt intenses. Destaca com reflexa la climatologia i els canvis del mar en imatges a tota pàgina, dotant a els elements inanimats d'una vitalitat intrigant i suggeridora.
Resumint, una brillant peça d'il·lustració farcida amb una història molt interessant. Si voleu passar una horeta entretiguda, no ho dubteu.

El plaer del silenci

2009-09-17T18:38:00.003+02:00

Aquest migdia, a les 12 en punt, em trobava al despatx de professors d'idiomes de la meva escola. Estava assentat davant el meu portàtil treballant, acompanyat del meu company Josep Lluís, quan de sobte, els dos hem aixecat el cap i ens diem: "Quin silenci, no?".
L'anècdota no tindria massa interès si no fos pel fet que tenim el despatx just al costat de les classes de 3r. d'ESO, que a les 12 comencen les classes del migdia i que els nois venen de 30 minuts de descans. No direu que no té merit posar 115 nois a les seves respectives classes a treballar a l'hora. Potser és que s'estan fent les coses bé.
Però no vull parlar d'ordre ni de disciplina, vull parlar del silenci, aquest estat tan rar en la nostra societat però tan necessari. Vivim en un brogit constant, una successió de sorolls que no s'atura i que per desgràcia hem assimilat i convertit en una cosa quotidiana.
Cal lluitar per recuperar el silenci, per poder gaudir de moments de quietud, per poder pensar millor, per poder treballar a gust, per aconseguir que els que ens envolten ens puguin xiuxiuejar una paraula sense necessitat d'alçar la veu, per poder sentir aquells petits sorolls que s'escapen i que tan bonics són.
Potser no seria mala idea introduir una assignatura nova a les escoles, "silenci pràctic i com aconseguir-lo". Seria una manera de fer una societat millor? I no cal oblidar que seria una materia de fàcil impartició, sense materials costosos i de resultats fulgurants.
Com deien els Depeche Mode, gaudim del silenci.

Marie de Hennezel i "La mort íntima"

2009-09-12T15:02:00.003+02:00

Acabo de tancar les pàgines de "La mort íntima", de Marie de Hennezel i, com ja vaig dir fa uns dies quan parlava del llibre "Arrugas" de Paco Roca, em miro la vida des d'una òptica nova.
Marie de Hennezel és una psicòloga clínica francesa que ja fa uns anys va decidir dedicar la seva vida a ajudar a afrontar la mort a malalts terminals. Ella no creu en l'eutanàsia i pensa que és necessari ajudar als qui estan en la darrera fase de la vida a arribar a la fi d'una manera serena, plena d'amor i tendresa, entenguent el dolor i deixant tot el d'aquest món ben lligat. El llibre està farcit de casos reals, de persones que arribaren als seus serveis de cures paliatives en estats de malaltia molts avançats, alguns sense capacitat de movilitat o de parla. Alguns arriben completament abatuts, altres s'enganyen pensant en una ràpida recuperació, altres busquen redimir-se abans de morir. Però tots ells acaben veient en l'amor i l'estimació de la Marie i els seus ajudants, un motiu de supervivència, de lluita, d'esperança. Molts decideixen arreglar coses mal fetes en el passat, retrobar-se amb familiars oblidats o complir algun somni o promesa abans del dia fatídic.
Podeu pensar que és un llibre trist i poc engrescador. Tot el contrari. El llibre despren alegria, esperança, ganes d¡estimar, d'ajudar, de donar-se als altres. I és en aquesta darrera idea on l'autora dóna molta importància. És quan els malalts es donen a ells mateixos quan comencen a estar preparats per afrontar la mort. Si tenim por a morir és perquè temim por a perdre el que és nostre, la vida en primer lloc, però també les coses materials. Quan entenem que donar és el que ens fa humans i la principal font de la nostra realització personal, esdevenim éssers feliços i eterns.
És un llibre que recomano a tots aquells que penseu de vegades en la mort, sigui pròpia o d'un ésser estimat. Els que potser teniu dubtes sobre el tema de l'eutanàsia, aquest llibre us pot ajudar a veure les coses més clares. Els que voleu entendre el que sent una persona molt malalta i que fins i tot en aquesta situació es pot ser feliç. Als que veuen la vida amb una certa trascendència, per tenir algun referent més. El pròleg és de François Mitterrand, expresident de la Repúblia francesa, que va quedar encisat per la tasca de Marie i la va ajudar a tirar endavant altres centres de cures amb la mateixa mentalitat.
Espero que gaudiu d'aquesta meravella, tot i que costa de trobar a les llibreries.

Belén Esteban votarà sí a Arenys de Munt!

2009-09-10T15:00:00.000+02:00

Quan vaig encetar aquest bloc ara farà un mes, em vaig proposar no parlar de política. Els motius són molt clars: tinc les idees molt clares, sóc molt capquadrat políticament parlant i sóc excessivament visceral quan el tema polític entra a la conversa.
Per no ferir consciències o deixar veure el meu costat més fosc, em limitaré a no parlar de política. El panorama actual dóna per molt i les opinions podrien ser contundents. Només diré que, en els darrers 5 anys, la meva motivació a viure i participar en política ha pràcticament desaperagut.
Potser el fet de fer-se gran, tenir una hipoteca, casar-se, tenir fills, pagar les lletres del cotxe i que la nissaga de Harry Potter s'hagi acabat, ha fet que el meu interès per la política disminuís. No crec que aquest desinterès es degui als polítics actuals, altement competents, preparats, professionals. No crec que es degui a les polítiques que defensen, clares, enfocades als ciutadans i altament meditades. No crec que es degui a la llibertat de participació i de decissió de la ciutadania, que sempre es pot expresar lliurement i és escoltada pels diferents poders del país, estat, nació o com ho volgueu dir.
Resumint, que la política m'importa poc. Ara dedico el meu temps al futbol, als programes del cor i a les revistes roses. Són més gratificants, representen molt millor la meva visió del món i ens mostren models molt més solids i edificants.
Si fos ciutadà d'Arenys de Munt votaria "sí", com que no ho sóc, demanré al meu alcalde que es posi les piles i em permeti ben aviat votar "sí". Mentrestant, només desitjo que comenci de nou la lliga, que sigui divendres per veure DEC i que el Lecturas tregui un especial "Los infantes de España vuelven al colegio".
Salut!

Arrugues vitals

2009-09-09T11:40:00.001+02:00

Alguns de nosaltres que ja ens anem fent una mica grans, ens comencem a enfrontar amb situacions que fins fa poc no creiem que existissin. Parlo d'aquella gent propera a nosaltres que es fa gran i entra a la vellesa, a la darrera etapa de la vida.
Tots tenim un avi o àvia, un pare o mare, un oncle o tieta, un veí o un simple conegut que comença a patir els efectes de l'edat. Alguns envelleixen amb molta dignitat i sort, però altres experimenten en aquesta fase vital importants malalties o processos degeneratius.
En el meu cas, ha estat un còmic el que m'ha portat a fer-me les primeres preguntes i reflexions sobre el tema. Es tracta de "Arrugas", de Paco Roca, publicat per la brillant editorial Astiberri. El còmic ens parla d'una malalt d'Alzheimer, un banquer retirat, que ingressa en una residència d'avis. És brillant l'exposició poètica però sense embuts que Roca ens presenta al llarg de les pàgines del llibre. Crec que és molt útil per entendre una mica que passa pel cap d'un malalt i quines situacions es viuen al seu voltant. El final del llibre, que no vull explicar perquè no vull eliminar l'interès i perquè és quasi impossible de descriure en paraules, em va fer pensar moltíssim. Puc dir sense vergonya que des del dia que vaig acabar aquesta joia gràfica, he canviat la meva relació amb els meus pares, els veig diferents, em vaig adonar de com he perdut el temps tots aquests anys. Per sort són joves i tenen bona salut, però el temps passa i la vellesa arriba.
No és un llibre pessimista, és un llibre que fa veure la veritat tal com és des d'un punt de vista amable, en molts casos tendre i que ajudarà a molta gent a reflexionar sobre la vellesa i els seus familiars que es troben en aquesta fase.
Com sempre, el recomano. El podeu trobar fàcilment a la xarxa de biblioteques públiques. Llegiu-lo que segur que us agradarà.

Per fi he destruït l'estrella de la mort!

2009-09-05T14:15:00.005+02:00

Ja fa quasi un mes que escric en aquest bloc i encara no he parlat mai d'una de les meves grans passions, els videojocs. Des de ben petit he viscut enganxat a un aparell electrònic per jugar, sigui del tipus que sigui. A ben tendre edat, les famoses maquinetes de joc únic em varen ajudar a créixer. Com oblidar el famós Donkey Kong, amb les seves dues pantalles. Ja cap a l'any 89, amb 14 anyets, vaig viure l'aparició del Gameboy, aquell totxo de color blanc que tenia la gran novetat de permetre jugar a diferents jocs, només calia canviar el cartutx. Era en blanc i negre, per suposat, però ens varem vicia com energúmens, amb el Tetris, el Super Mario Land o el Zelda.
Paralelament varen apareixer i evolucionar les consoles de tele: la NES, la super Nintendo, les Sega, la primera Playstation.
Ara, amb 34 anys, una DS lite i una Wii són la meva base de joc. Com deduireu, són un home Nintendo i no tinc cap contacte amb cap altre companyia de jocs (ni Sony ni Microsoft). I el darrer joc que he acabat és el "Lego Star Wars: the complete saga". És un joc ja veterà, que porta uns dos anys a les botigues, però entre la dificultat de completar el joc en el seu 100% i el fet de compaginar-ho amb la feina i la família podem dir que tampoc he tardat tant.
És un joc fenomenal, apte per tota la família, amb quantita d'extres i amb altes dosis d'humor. Si sou fans de l'univers Star Wars, aquest joc us permet repassar les sis pel·lícules de la saga vistes des de l'òptica Lego. Podeu jugar amb tots els principals personatges de la saga i reviure passatges de les pel·lícules amb personatges totalment diferents.
Agafar-li el fil costa una mica, però amb paciència i ganes d'aprendre, quan domines una mica disfrutes moltíssim. Si no vaig errat, el joc també es pot trobar en altres plataformes, per tant, us el recomano.
Que la força us acompanyi!

Estiu Tintin

2009-09-02T13:23:00.003+02:00

Una de les distraccions més importants del meu estiu 2009, més enllà de les migdiades fallides, la lectura seriosa i les passejades amb la familia, ha estat la relectura complerta de la col·lecció Tintin, des del país dels Soviets fins a la revolució dels Pícaros.
Què dir de Tintin que no s'hagi dit ja mil vegades. És un clàssic del còmic, una referència per qualsevol il·lustrador, una lectura bàsica per entendre l'art gràfic del segle XX. Tintin és una icona que viu i perdura més enllà dels 24 títols de la col·lecció (incloc l'"Art Alfa" però no "El llac dels taurons") i s'ha fet ja un lloc important en la cultura occidental i part de la oriental.
Però el que més m'ha cridat l'atenció de tota la sèrie són alguns detalls que podem pensar insignificants, però que apareixen a cada relectura, donant una dimensió nova a les històries cada vegada que les llegeixes. Aquesta vegada destaco el curiós alcoholisme amagat d'en Milú, que engoleix sense miraments tota classe de licors i destilats amb una facilitat digne del mateix capità Haddock. He constatat que els mítics Dupont i Dupont són odiosos, potser els personatges més sobrers de tots. He posat en dubte que el capità Haddock sigui gaire bon mariner, més aviat és un petit navegant que explica batalletes. I he confirmat que Tintin, més que reporter, és un aventurer sense més, ja que enlloc apareixen els seus articles o les seves publicacions.
És a dir, que com sempre que parlo de llibres, us ho recomano vivament. Aquells que us costa llegir, ho tindreu més fàcil perquè hi ha molts de dibuixets. Recomano llegir els llibres en ordre, si és possible, això us permetrà entendre algunes situacions i personatges que apareixen en volums anteriors.
I per acabar, la gran pregunta: Quin dels volums m'ha agradat més?. Resposta: difícil triar-ne un, però posats a triar, "Tintin al Tibet". No em feu dir perquè, potser pel Yeti.
Salut tintinòlegs!

El goig d'acabar les vacances.

2009-08-31T21:54:00.003+02:00

Avui és 31 d'agost, diada de Sant Ramon Nonat, però per molts és un dia molt especial. Per un gran segment de la població, avui és un dia trist, una mica depriment i, fins i tot, una diada molt frustrant. Per molts acaben les vacances i la rutina del treball torna a trucar a la porta. Passejant pel poble aquesta tarda he anat trobant gent que repetia la mateixa cantarella "demà a treballar, eh!, quin rollo".
Em permeto el luxe de posar-me un xic repelent i exposar el que suposa per mi el dia d'avui. Demà torno a treballar i quines ganes que en tinc. Retrobaré després de dos mesos a molts amics i molts companys. Primer unes quantes abraçades, unes quantes encaixades de mans, desplegament d'anècdotes i experiències. Amb una mica de sort farem alguna amistat nova o retrobarem algun conegut que torna després d'un temps d'absència. De ben segur recordarem i trobarem a faltar aquells que en els darrers mesos ens han deixat. I després tornar a la màgica rutina de l'escola, tot esperant el gran dia, el 14, quan tornaran a omplir les aules els nostres alumnes. Aquest si que és un dia especial, retrobar-se amb la feina de veritat, poder fer allò que tan ens agrada, ensenyar, educar i formar. Potser us haureu adonat que la meva feina m'agrada molt i que tinc la gran sort de gaudir en el meu lloc de treball.
I no penseu que no gaudeixo de les vacances o la familia. M'ho passo molt bé a casa llegint, banyant-me a la piscineta de plàstic, fent el dinar o jugant amb el meu nen. Adoro les vacances en familia, visitant llocs o passant l'estona amb els meus. També tinc la sort d'estimar els que m'envolten i gaudir de les estones amb ells.
En resum, que sóc una persona amb sort que té una vida envejable i que per això no té por del 31 d'agost. Pobres aquells que no disfruten del seu treball, que fan una feina per força, marcats per la necessitat. Cada dia dono gràcies a Déu per haver-me donat el que tinc i m'esforço per mantenir-ho.
Per molts anys visqui primers de setembre!! Visca tornar a la feina!!

Festa Major (o com fer les festes ben fetes).

2009-08-30T00:24:00.002+02:00

Avui és Sant Fèlix, màrtir i patró de Vilafranca del Penedés. I com cada any per aquestes dates, un servidor és a Vilafranca, a viure la Festa Major com toca. Aquestes coses passen per enamorar-se d'una vilafranquina que estima, com molts dels seus conciutadans, la Festa Major per sobre de moltes altres coses.
Això si que és una festa i no el que fem per allà a Girona. A les festes majors gironines la festa es basa en ball de tarda pels avis amb la Maravella, Macedònia pels petits, rock català pels adolescents, barraques, alcohol i quatre fires per passar la tarda, gastar quatre duros i passar la ressaca.
Aquí ho fan diferent. També tenen concerts i festa nocturna, però la part més interessant, intensa i bonica és al carrer i durant el dia. Drac, àliga, gegants, trabucaires, balls, castellers, falcons i moxiganga. I tot això per acompanyar l'imatge de Sant Fèlix cap a la basílica on se li canten el goigs. I això durant tres dies. Per acabar-ho de farcir, els dies 29, 30 i 31 fan jornades castelleres, especialment el dia 30, avui, que és una de les jornades castelleres més importants de l'any.
Ja veieu que la fan grossa per aquí el Penedès. Si algun any a finals d'agost no sabeu que fer, agafeu hotel o casa rural per aquí la zona i passeu tres dies a Vilafranca, gaudireu d'alló més i veureu coses molt boniques.
Visca Sant Fèlix, visca Vilafranca i visca els verds (a veure que aixequen avui!).

Fest vs. Speer, el darrer assalt.

2009-08-28T08:35:00.002+02:00

Acabo de tancar les cobertes del darrer llibre que he llegit, "Preguntas sin respuesta, conversaciones con Albert Speer" de Joachim Fest. Quan vaig començar pensava que seria un llibre més sobre algun aspecte del nazisme, una visió típica i poc original. Però la meva sorpresa ha estat màxima. No és cap biografia ni cap estudi sobre el personatge. El text recull en forma de dietari les trobades entre Speer i Fest durant més de 15 anys mentre preparaven dos llibres de memòries del conegut arquitecte de Hitler.
Però el que realment dóna valor al text és la posició crítica de Fest, que li retreu en molts moments a Speer que no digui tota la veritat, que amagui detalls o que no reconegui que estava al cas de l'extermini jueu. En alguns moments es nota la tensió, i fins i tot sembla que la relació entre els dos estigui a punt de trencar-se.
Albert Speer és una de les figures més curioses del nazisme. Va ser l'arquitecte predilecte de Hitler, va arribar a ser un dels seus més íntims col·laboradors, es deia que era un ferm candidat a succeïr al führer, però tot i això era molt odiat dins del partit i el grup fort del nazisme. Va ser un dels pocs que es va atrevir a contradir a Hitler i no va ser afusellat, un dels pocs jutjats a Nuremberg que no va ser penjat o condemnat a cadena perpètua i el dirigent nazi més "ben vist". Però en el llibre es deixen entreveure ombres, potser Speer no era tan "bo" com semblava i en el fons era un gran manipulador i un calculador nat. Però això són conclusions que he extret jo de la meva lectura. A tots aquells que els agradi el tema històric i en especial tot el relacionat amb el nazisme, els recomano fermament la lectura d'aquest llibre.
Salut!

Planetas, estrelles i galàxies.

2009-08-25T22:39:00.003+02:00

Algú pensarà que en el títol d'aquesta entrada hi ha un error ortogràfic, però no és pas així. Ja fa dies que no parlava de música, la meva altra gran passió més enllà de la lectura i els videojocs, i avui he engegat l'itunes i ha sortit una d'aquelles cançons que desperten moltes passions adormides, "Un buen día" de Los Planetas. Aquest grup de Granada és, en la meva més modesta opinió, de les millors bandes de pop/rock de les espanyes de tots els temps.
Els vaig descobrir al Festival de Benicássim l'any 2002, tot i que ja havia escoltat alguna coseta per la radio. Va ser veure el seu directe i enamorar-me musicalment d'ells de cop. En questió de setmanes havia comprat la seva discografia sencera i, tot i la dificultat d'entendre com canta J, el cantant, em sabia força bé la majoria de lletres.
Descriure la música dels Planetas és una tasca complexa i només a l'abast dels grans crítics musicals. Melodies complexes però enganxoses, que s'enllacen les unes amb les altres, amb lletres molt treballades, algunes vegades críptiques, d'altres directament explícites. Combinen peces llargues d'atmosferes carregades amb peces curtes i directes, molt properes al punk o el power-pop.
Però els Planetas són també un fenomen més global. Discos amb caràtules molt treballades, amb títols originals. Una actitud distant, d'artista sobrat, però més per preservar la seva llibertat creativa que per arrogància. Una carrera sòlida, sense altibaixos, superant-se en cada entrega.
I ara fa uns dies varen posar una guinda més al pastís editant un recopilatori format per un CD, un DVD i un còmic. El títol no és tampoc cap decepció "Principios básicos de astronomía".
Si no coneixeu aquesta banda granadina o si us ha fet sempre respecte, no sigueu porucs i poseu-hi una mica de voluntat, que segur que val la pena. Comenceu si de cas amb el seu disc de l'any 2000, "Unidad de desplazamiento", que potser és el més accesiblei té peces memorables com la ja mencionada "Un buen día".

Pocoyo!

2009-08-24T22:29:00.003+02:00

Em permeto el luxe de parlar d'un tema que potser us sorpendrà una mica. Es tracta d'un dibuix animat infantil que es diu Pocoyo que em té el cor robat. El vaig descobrir ara farà uns dos anys i mig, per casualitat, a la botiga de joguines de Santa Coloma. No sabia qui era aquell ninotet tan mono, vestidet de blau i amic d'un elefant rosa i un anec esbojarrat. Com que estava esperant per ser pare, vaig comprar el primer ninotet pel meu futur nadó (gran excusa per aquells pares i mares com ara jo que encara gaudeixen comprant joguines i jugant d'amagat).
Ara el meu nen ja té dos anys i la casa és plena de "merchandising" d'aquest element televisiu. Llibres, posters, dvd's, ninots, plats, culleres, peluixus, bosses, etc. Podem dir que som una familia pocoyonitzada. La meva col·lecció privada de coses dels Simpson es veu clarament amenaçada davant la onada Pocoyo.
Però he de reconeixer que és una sèrie que val molt la pena. Està feta en 3D, amb personatges molt expresius, amb el fons blanc per no generar distorsions a l'acció principal, ple de valors i d'una durada perfecta, 7 minuts per capítol. Si teniu fills (o penseu tenir-los), si algun dia us encolomen els nebodets, si penseu dedicar-vos a fer de cangur o si us encanta l'animació, heu de veure alguna cosa d'aquest fenomen. Al youtube hi ha pilons de capítols i s'ha fet ja una petita pel·lícula que es pot veure en 3D.
Si mai veieu per algun lloc aquest ninotet blau, cosa cada dia més normal, no dubteu a apropar-vos-hi, us atraparà per sempre. Aquí us deixo l'enllaç al seu bloc, és interessant.
Salut!

Guernsey existeix!

2009-08-21T23:24:00.002+02:00

Vaig comprar aquest llibre ja fa mesos en una de les meves compres compulsives a cegues, en aquest cas em va agradar la portada i el títol. Es va anar quedant arraconat a la pila dels llibres per llegir, la meva germana el va agafar "en prestec" una temporada, però vaig decidir que seria el llibre per la meva setmana de vacances en familia. Ha estat una bona elecció.
No és un llibre d'aquells que passaran a l'història, tot i la volada que ha agafat arreu del món i la inminent pel·lícula que ens arribarà aviat, però és un llibre recomanable. M'ha sorprès molt l'estructura de la novel·la i l'evolució de la seva temàtica. Per no avançar res a aquells que el vulguin llegir, només dir que comença com un cant d'amor a la lectura i acaba com un cant d'amor a l'amor. Entre aquestes dos etapes, una mica de tot. Si tenim en comte que l'acció transcorre el 1946, el llibre toca el tema del nazisme però sense caure en la llagrimeta fàcil (per poc, també cal dir-ho).
Recomano aquest llibre a aquells que els agrada llegir i que estimen els llibres i la lectura. El recomano a aquells que estimen les històries mínimes, de persones corrents que fan coses senzilles. El recomano a aquells que els agradi la literatura anglesa i la cultura anglosaxona. Abstenir-se amants de ritmes trepidants, acció constant, màgia, vampirs o coses similars.
Ara em poso a llegir una cosa ben diferent tot i que lleugerament relacionada amb "La societat...", les converses de Joachim Fest, un dels més importants estudiosos del nazisme, amb Albert Speer, un dels homes forts de Hitler i arquitecte oficial del règim nazi. La cosa promet.

"Macanudo", humor argentí més enllà de Quino.

2009-08-19T23:50:00.003+02:00

Estic aquí enmig del delta assaborint un excel·lent cafetó i gaudint dels sons que els arrossars composen a la nit quan em ve al cap un còmic llegit aquest estiu. Per sort, la nova biblioteca de Santa Coloma té un gran assortit de còmics i m'estic posant les botes. Tots coneixem el gran geni de l'humor gràfic argentí, Quino, que amb els seus acudits i les seves tires de Mafalda ens va fer somriure molt, pensar força i adonar-nos que a vegades les coses vistes des del dibuix poden ser molt més profundes del que semblen.
Doncs crec que de l'escola argentina ens torna a arribar aire fresc. Es tracta de Liniers, pseudonim de Ricardo Siri, un dibuixant de Buenos Aires de 36 anys amb una ja llarga carrera. Porta 10 anys publicant regularment a diaris argentins i ja ha editat uns 7 llibres que recullen el seu material.
Però el que m'ha cridat més l'atenció és la seva sèrie "Macanudo" que recull les tires publicades al diari "La Nación".
El ventall de personatges és pintoresc, però un cop has entrat a l'univers Liniers, entens la lògica complementarietat de tots aquests éssers. Pingüins filòsofs, un robot sensible, una colla de follets excèntrics, un misteriós home de negre. Però sens dubte el personatge que més m'ha robat el cor és l'Enriqueta, amb el seu gat Fellini i el seu osset Madariaga. L'autor posa en boca d'aquesta noieta la felicitat de ser infant, el gust per la lectura i la incertesa pel futur. En resum, una delicia.
Us encoratjo a anar a la vostra biblioteca i buscar aquestes joies (hi ha 5 llibrets de "Macanudo"). Un cop la tingueu a les mans, gaudiu de cada tira com si fos un caramel o una barreta de regalèssia, degusteu-les, rellegiu-les, doneu voltes al que us transmetin. Val la pena. Espero aviat comprar-me tots els llibrets per posar-los a casa al costat del "Tot Mafalda" i els llibres del Perich.
Si voleu fer un tast, aquí podeu entrar al blog de l'autor.

Vacances a "lo Delta"

2009-08-17T14:25:00.003+02:00

Cap al mes de febrer o març, la meva dona em va dir si em semblava bé anar de vacances al Delte de l'Ebre, que havia trobat una caseta a molt bon preu i que si reservavem aviat encara sortiria millor. Jo li vaig dir que endavant, sense fer massa cas, perquè ella té una habilitat especial per trobar allotjaments amb encant.
I ahir va arribar el gran dia. Sortim de casa amb el cotxe ple fins a dalt, el "bambino fantástico" cantant Manel a ple pulmó i una caloreta excessiva. Tres horetes de cotxe i ja hi som, les terres de l'Ebre. Ens plantem a l'aparcament del maxidia de Deltebre i els amos de la casa ens venen a buscar.
A partir d'aquí tot ha estat sorpresa i tranquilitat. El destí final, una caseta preciosa aïllada antre arrossars, sense cap edifici considerable en uns quants centenars de metres a la rodona. Els primers moments no permeten apreciar la bellesa del lloc perquè s'ha de descarregar, omplir la nevera, reposar del viatge, dinar. Però entrada la tarda, l'arrós, els ocells i l'olor del delta ja ens havien entrat a la sang i pujat al cap.
Miris on miris només veus el verd de l'arrós, molt proper a ser recollit. Només algun ocell espectacular, un helicòpter que fumiga o un pagès que passa amb el 4x4 a fer la ronda trenquen momentàneament la cadència del silenci, la remor de les tiges de blat movent-se al ritme del vent.
Per fer la cosa encara més idil·lica, m'he posat a llegir "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" en una cadira a fora el patí, escoltant els ocells i embafant-me de l'olor de l'arrós humit.
Quines vacances tu, i tot gràcies a la meva dona que, com us he dit abans, té una habilitat especial per trobar llocs increibles.
Ja us explicaré més coses. Vaig a seguir gaudint.

Els de lletres també podem gaudir de les ciències!

2009-08-14T23:25:00.003+02:00

No se si ho sabeu, però llegeixo molt. Bé, ara ja no llegeixo tant perquè tinc un fill i no em deixa, però encara llegeixo alguna coseta.
El darrer llibre que ha passat per les meves mans és aquest fenomenal "Une breve historia de casi todo", de Bill Bryson, que en quasi 600 pàgines et dóna una visió molt amena però rigurosa d'alguns aspectes fonamentals de la ciència.
Mireu, parlaré clar. Que un personatge com jo, que és de lletres profundes i poc amant dels llibres de més de 400 pàgines, hagi llegit amb fruïció aquest llibre és per algun motiu. És la primera vegada que em parlen de geologia, química, física, zoologia i altres temes similars de manera entretinguda. (Aprofito per demanar perdó a tots aquells professors que em varen donar aquestes assignatures a l'escola, ells ho feien mooooooolt bé i era mooooolt entretingut). Com que sóc força profà en el tema, no entaré a detallar capítols del llibre, em limito a recomanar-lo.
És un llibre ideal pels que els agrada saber cosetes, per adolescents de 15 anys en amunt, per gent de lletres com jo (així podrem seguir alguna conversa de "científics" sense fer cara de pardillos) i també pels de ciències, per tenir una visió més lúdica de la seva especialitat.
Una bona lectura. Animeu-vos.

L'escola contra el món, o més ben dit, algunes escoles contra el món.

2009-08-14T22:57:00.003+02:00

Ara fa uns quants dies vaig acabar de llegir el llibre "L'escola contra el món" de Gregorio Luri. He decidit esperar uns dies a parlar-ne per no fer un comentari "en calent" i he estat pensant en algunes coses que he llegit en aquest llibre i que, contràriament a la meva pràctica habitual, vaig anotar per revisar posteriorment.
Considero que és un llibre lúcid, escrit des de la reflexió i no des de la rancúnia, escrit amb valentía i, per sobre de tot, escrit en positiu. És un text que pot posar nerviosos a molts docents perquè fa visibles algunes pràctiques molt "fashion" però molt negatives o contraproduents. És un text que pot fer posar vermells a alguns polítics que volen una escola "igualitaria, lliure de tot tipus de prejudicis i oberta", però en volen deixar fora als qui no pensen com ells. És un text que pot posar en evidencia un model escolar massa lligat a les modes de pensament "postmodern" o "progre".
Però jo l'he llegit com a docent, com a professional del món de l'ensenyament i he gaudit molt. He gaudit perquè crec que les idees exposades per Luri són vàlides i, sobretot, necessàries. Tinc la sort de treballar en una escola on algunes de les idees exposades al llibre es porten a la pràctica des de fa molts anys i funcionen. I he gaudit perquè crec que una escola de qualitat és possible.
També he gaudit perquè he vist que encara puc (i podem) aprendre molt i millorar molt. Crec que la majoria dels que ens dediquem a l'ensenyament estimem la nostra feina, però la rutina i la feina del dia a dia algunes vegades ens fan oblidar que treballem en un ram en constant evolució. Ens hem d'esforçar a fer-ho millor, ens hem de formar, hem de saber en quin món viuen els nostres alumnes i hem de fer l'esforç de no convertir la transmissió de coneixements en una tasca mecànica, repetitiva i sense interès.
El llibre de Luri, com tants d'altres, és un petit toc d'atenció balsàmic que de tant en tant va bé que ens caigui a les mans. Alguns el denostaran i diran que és un "carca ressentit", altres diran que és un "idealista carrincló", però tots en el fons pensem que té força raó.
Llegiu-lo i gaudiu-lo, encara que no sigueu mestres és una lectura altament recomanable.

Per molts anys i per molta música.

2009-08-13T13:56:00.002+02:00

Demà el nostre "bambino fantastico" fa dos anys. Pensava que en podria dir d'aquests 731 dies de felicitat i em passaven moltes coses pel cap: moments màgics, dies especials, primeres paraules, el primer dia a l'escola, etc. Però crec que tot això és molt tòpic i massa llarg d'explicar.
Durant aquest temps, hi ha una cosa que sempre ens ha acompanyat, la música. Els dos anys d'en Marçal tenen banda sonora pròpia i us en faig cinc cèntims per si voleu saber com ha crescut musicalment aquest fenómen de la naturalesa. Us recomano l'exercici de trobar aquestes cançons i escoltar-les, algunes són grans cançons i altres clàssics de sempre.

1. Manel: Ai, Dolors, Dona estrangera, Al mar, La gent normal i No t'enyoro nena.
2. Club Super 3: Tots som supers, xarop vitaminat, anys i anys.
3. Élena: Plou.
4. AC/DC: Highway to hell.
5. Nena Daconte: Tenia tanto que darte.
6. La casa azul: La revolución sexual.
7. Els Pets: Discografia complerta, especialment "Agost" i "Com anar al cel i tornar".
8. Snow Patrol: Chasing cars.
9. Teenage Funclub: It's all in my mind.
10. 7 seconds of love: Ninja i Soupy George.

Ara ja ho sabeu, si el voleu veure feliç, poseu-li alguna d'aquestes peces, especialment de Manel, que el tornen boig.
I algú pensarà: i no ha escoltat les cançons típiques de nens petits? En "Joan petit", "arri, arri tatanet", etc.? Per suposat que sí, però això ho fan tots els nens. El que és interessant és veure quines peces diferents fan única una minibiografia.

Çal, per molt anys i per moltes músiques.

Plou

2009-08-09T22:44:00.005+02:00

Quines tempestes aquests darrers dies, sembla que l'estiu s'acabi i tot just encetem l'agost. Aquesta tarda, mentre mirava la pluja caure des de la finestra de l'estudi, m'ha vingut al cap aquesta cançó que us penjo aquí. Es diu "Plou", com no, i és del grup català Élena, liderat per Helena Miquel, una de les veus més dolces que tenim a casa nostra. Aprofito per recomanar el seu darrer disc, "Un café, setanta matins", que conté cançons precioses.
Recordo molt bé el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó. Era un dia entre setmana, tornant de la feina i erem al cotxe amb el meu fill. A la radio, el sempre lúcid Miqui Puig cantava les lloances d'aquesta peça. I tenia raó. La varem tararejar sencereta i quan vaig arribar a casa vaig córrer a descarregar-la (ara ja he comprat el disc original, eh!).
"Plou" parla del final de l'estiu, de la tornada del fred, d'aquells dies d'anyorança, mandra i melangia. Si voleu, cap a mitjan setembre torneu a escoltar-la, potser us posarà una mica més sentimentals.
Gaudiu-la clickant aquí.

Nostalgia 1: Playmobils.

2009-08-09T11:43:00.002+02:00

Ara fa una setmana anavem de casament de la Maite i en Frank, i la meva dona i jo ens haviem trencat el cap de que regalar-los. Mires de tot, caixes, escultures, jocs de gots de whisky, subscripcions a "el mundo", etc. Res, res és ja original. Però de sobte, entrem a una botiga de joguines per mirar una cosa pel nano i "pam", ja ho varem tenir. Una caixeta de playmobils que es casaven. Regal perfecte, els classics no fallen mai.
I aquest fet es va enllaçar amb la trobada casual a casa els meus pares del meu castell de playmobil de fa ja quasi 20 anys (o més!). No podeu saber quina alegria em va fer tornar a tenir a les mans aquella joia. I quina sorpresa la meva quan el meu fill es va posar a jugar amb ell i s´ho va passar de conya. Potser això demostra el valor universal i atemporal d'algunes joguines.
I aquí comença la nostàlgia. Els records de hores i hores passades amb aquestes joguines a les mans. Bombers, gladiadors, lladres, exploradors, cavallers i pirates. La diversió era infinita. I no vegis quan experimentaves la "fusió" de diferents conjunts de "cliks" (així els anomenavem llavors). Posar un bandit de l`oest dins un cotxe de curses o un cavaller de l'edat mitja escapant-se en moto de cross.
I el millor de tot, ajuntar els teus clicks amb els dels teus amics. Apoteosi de plàstic. Les infinites combinacions assolien resultats que vistos des del dia d'avui semblen fins i tot psicodèlics.
Quan veig un click, em venen al cap els dies calurosos d'estiu, les jornades amb la iaia, els amics del barri, les baixades a la plaça. Em tornen, els sugus, el berenar de pa amb nocilla, l'"escondite" i els cromos.
Que grans ens fem. Però els clicks segueixen igual de joves que sempre.
Salut!

Planespotting

2009-08-07T15:00:00.003+02:00

Com us vaig dir la passada nit, voldria parlar d'una afició poc coneguda però força interessant, el planespotting. A alguns us vindrà al cap la mítica pel·lícula i gran novela Trainspotting, però no té res a veure. Els que es dediquen al planespotting els agrada veure avions, així de senzill. Són gent que es deleixen per visualitzar aparells aeronàutics de tota mena, mida i color, en vol o aturats, comercials o militars, el que sigui que voli mínimament. Si busqueu una mica per la xarxa trobareu autèntics malalts d'aquesta disciplina, gent que fotografia, classifica i fins i tot que viatja a països exòtics per poder gaudir d'aparells rars o estrambótics.
I algú pensarà, com se t'ha acudit parlar d'això? Doncs mireu, des de fa uns dies comparteixo vacances amb el meu fill de quasi 2 anys i em passo tot el dia amb ell. Arriba un punt on es fa difícil trobar coses noves i divertides per fer. Per sort, per sobre el nostre jardí circulen gran quantitat d'avions, la majoria sortides o amb destí a l'aeroport de Vilobí. Passem moltes estones mirant al cel així que se sent la remor d'un motor que s'aproxima o detectant les esteles blanques que deixen els avions més ràpids. El que més ens agrada però és quan cap al tard, mentre el sol es pon, veure una panxa lluent que ens mig encega de groc tot reflectint els darrers rajos de sol. No fem fotos ni classifiquem res. No tenim ni idea de quins models són, de quina companyia ni quin destí tenen. Això ens permet imaginar el que vulguem. Si teniu la sort de viure en la zona de ruta de Vilobí i teniu una estona per perdre, no ho dubteu, practiqueu planespotting. Relaxa.

Hola a tots i totes.

2009-08-07T03:15:00.003+02:00

Mira que bé! Em despisto una mica i l'ocellot aquest que viu sota la placa m'agafa l'ordinador i es fa un bloc. Doncs sabeu què, aprofito i m'hi apunto. Ara l'he agafat per l'ala dreta i li he demanat el codi per entrar i ja ha quedat clar que això seria un bloc a cuatre mans, bé, a dos mans i dos ales. Jo no sóc tan romàntic com ell i aprofitaré per dir la meva sobre tot el que em passi pel cap. Espero que no us atabali massa amb les meves coses.
Em dic Joan, sóc "profe", estic feliçment casat amb la Mercè, tenim un nen preciós que es diu Marçal i estic de vacances. Suposo que de mica en mica anireu elaborant un perfil de la meva confusa i dispersa personalitat a base de llegir el que escric. Sempre us quedarà el recurs de llegir altres coses, com el bloc recuperat d'Espinete o l'entrada a la wikipèdia sobre JRR Tolkien.
Ara el que faré és anar a dormir que demà és divendres i tenim molta feina.
Un avanç de la propera entrada: sabeu el que és el planespotting? Doncs ben aviat us en faré cinc cèntims.
Bona nit!

Ja hi som!

2009-08-07T01:26:00.002+02:00

Que bé que va un bon vol nocturn per aclarir una mica les idees en un dia tan calurós com el d'avui. He estat tot el dia arraulit dins el pi de davant de casa, que fa molta ombra i està en un lloc perfecte per assaborir un bon corrent d'aire. Jo que sóc amant de voltar força, aquesta canícula em descoloca. No és aconsellable volar sota un sol tan castigador.
Però així que ha arribat el vespre he deixat la dona i el nen a casa i he anat a fer una volada ràpida, per veure com està el barri. Tot en ordre. Sense novetats importants. Tanta tranquilitat em provoca insomni, sóc xafarder de mena, que voleu que hi faci.
I com que no puc dormir i fa lleig sortir un altre cop a fer una voladeta (els rats penats són els amos de la nit) m´he decidit a fer el que sempre havia posposat, un bloc.
Jo sóc de xerrar i dir la meva des de ben petit, però això d'escriure és feixuc i lent, però sembla que s'ha posat de moda. Doncs vinga, no vull ser la riota del ocells de la zona, que pengen videos al youtube i tenen facebook. Jo això no ho penso ni provar, però dir la meva en aquesta mena de diari pot ser divertit.
Per cert, visc en un bonic niu fet de branquillons diversos situat sola les plaques solars d'una bonica casa aparellada de Santa Coloma de Farners, a la Selva. Ja fa mesos que la meva senyora i jo hi residim, però fins fa poc la casa era buida. Ara s'hi han instal·lat una parella molt divertida amb un nen força trapella però molt bufó. Em sembla que ens ho passarem bé.
Fins aviat i salut!!