Fragilitat

Enviat per Kasal | | Posted On dimecres 20 de gener de 2010 at 23:00


Estic cansat. Començant així una entrada de bloc pot semblar que em posaré a parlar d'adolescents ganduls, de futbolistes brasilers amants de la festa o de treballadors de la construcció que contemplen la jubilació amb delit.
Però no, parlo de mi. Estic cansat. Porto uns dies amb molt de moviment, tant interior com exterior. Anades i vingudes, poques hores de són, nervis per la salut dels que m'envolten, treballar en els mil projectes paralels a la meva feina ordinària. I tot amanit per un temps que no ajuda. No fa fred, però tampoc fa calor, està núvol però no plou ni neva, la boira no és espessa però és persistent. La conjunció de circumstàncies és ideal per sentir-se baldat, apallissat, anorreat pel dia a dia.
Però he decidit no defallir, no deixar que els ànims decaiguin i seguir lluitant amb valentia. Pot semblar frívol, però ser del Barça, en els temps que corren, ajuda a tirar endavant. Treballar, lluitar, seguir, estimar el que fas, veure que el sacrifici té la seva recompensa. Pots quedar fora de la lluita per un títol, però en queden molts per guanyar i molta glòria per abraçar. I només de pensar en el premi final, les forces surten de sota les pedres.
Ara ja no estic cansat. Ara ja torno a tenir ganes de fer coses. Ara me n'adono que sóc un ésser fràgil, com de fireta, que va acumulant copets per tots costats, però que no deixa mai de ser el que és. Ja estic preparat per tornar a aguantar la propera embestida, estic apunt per iniciar la següent batalla, en marxa per arribar a la següent fita, llest per afrontar el proper repte.
Sort que ahir va sortir el nou disc dels Eels, que sempre fa de salvavides en els moments més necessaris de la vida. Porta el revelador títol de "End times" (els temps finals o el final dels temps, cadascú que ho interpreti com vulgui). Me l'escoltaré amb calma i ja us en faré cinc cèntims. Ara intentaré anar a dormir. Bona not i tapeu-vos.
0 comentaris

I de sobte, el silènci...

Enviat per Kasal | | Posted On dissabte 2 de gener de 2010 at 22:19


Són les 10 i 20 minuts d'un 2 de gener. El Barça ha empatat, el meu fill té malsons, la meva dona s'adorm al sofà i la meva filla fa estona que reposa en un dels seus sons inacabables de nadó. Quan el meu fill deixa de cridar en somnis, la meva dona diu que va a dormir i jo em quedo al menjador amb la nena, que respira acompasadament, com marcant el nou ritme vital que dóna corda a la casa. I de sobte, esdevé el silènci. Cap soroll, cap alteració acústica, buit. Feia temps que no viva aquesta sensació, anys potser. Uns minuts de pausa, de suspensió vital, una capbussada en una piscina de liquid amniòtic que m'aïlla del món exterior.
I la bombolla es rebenta. Els cotxes i les motos tornen a passar pel carrer, el meu fill deixa anar una sorollosa rialla provocada per algun somni plàcid, la caldera de la calefacció es torna a engegar per mantenir calenta la casa. Quanta estona he estat desconectat? Quan tornaré a tenir la oportunitat de gaudir d'un silènci perfecte?
Amb l'esperit més alleugerat, vaig cap a la cuina i em preparo un gintònic de Hendrick's amb una llimona del llimoner del jardí, m'assec al sofà, agafo el llibre de Murakami que estic degustant aquests dies i em submergeixo en un món fictici, on els silèncis perfectes són constants, duren tant com volen i sempre acaben amb un fet tràgic o revelador. La ginebra destilada a Escòcia m' omple el paladar i el cap, el llibre d'en Haruki m'omple el cor i l'esperit. El 2010 comença bé, molt bé.
1 comentaris

2009, balanç de lectures.

Enviat per Kasal | | Posted On dimarts 29 de desembre de 2009 at 22:57






Seguint l'exemple del meu amic Toni Cassany, voldria tancar l'any fent una tria de les millors lectures que han passat per les meves mans en les darreres 52 setmanes. He llegit unes 60 obres entre novel·les, assaig, còmics i contes i la tria no és fàcil de fer. He triat 10 títols i no els llisto en cap ordre concret. Espero que algun us faci el pes i us hi llenceu de cap així que pugueu.

1. El salze cec i la dona adormida
de Haruki Murakami. Aquest recull de contes del
conegut escriptor japonès ha estat una de les lectures més intenses de l'any. 24 petites píndoles de sensacions per degustar lentament, petites dosis de Murakami per relaxar les idees i viure, almenys durant una estona, en un món paralel farcit d'històries fantàstiques.

2. Còsmic de Frank Cottrell Boyce. Una novel·la juvenil exquisida, divertida, original i molt recomanable. Un molt bon exemple que trenca el mite que la literatura adreçada als més joves és de poca qualitat, previsible i poc estimulant. També és un bon exemple de com el famós humor anglès no només és de consum adult i també pot ser a l'abast dels adolescents. Lectura molt recomanable per adults que conviuen amb adolescents i adolescents que es troben davant els primers simptomes del que pot ser el seu futur món adult.

3. Ni d'Eva ni d'Adam d'Amelie Nothomb. Reconec públicament la meva total veneració per aquesta escriptora belga. Aquest darrer llibre seu no és el millor de la seva obra, però explora de nou el seu vessant autobiogràfic i ens ensenya com pot ser de dur l'amor i la passió. Una mostra més de la tempestuosa vida sentimental d'aquesta autora prolífica que no amaga les ferides que el seu cor i el seu cap acumula des de la més tendra infantesa.

4. Arrugas de Paco Roca. Ja vaig parlar d'aquest còmic fa un temps en aquest blog, però vull tornar a fer-hi esment perquè les conseqüències de la seva lectura encara no m'han abandonat. Una mirada directa, serena i molt didàctica de la malaltia d'Alzheimer. Una lectura obligatòria pels que tenim persones estimades que pateixen la malaltia o podrien patir-la.

5. Una lectora poc corrent d'Alan Bennett. Novel·leta exquisida que parla de l'amor a la lectura i els llibres d'una manera molt original. Un tros de ficció que si mai fos veritat, podria ser un impuls definitiu al foment de la lectura. Em costa imaginar aquesta història que protagonitza Isabel II d'Anglaterra en una versió espanyola. No em faig la imatge mental de Juanca I entrant en un bibliobus per passió literària. Si teniu tres horetes lliures, ataqueu aquesta petita joia i us ho passareu bé.

6. La doctrina del xoc de Naomi Klein. Després de posar-nos en alerta amb el seu gran èxit No logo, aquesta periodista torna a servir-nos un brillant assaig que ataca directament les bases de l'actual sistema econòmic. És un llibre escrit fa un parell d'anys, quan la crisi econòmica encara ni es veia a venir. Llegit ara, en plena crisi, el text agafa una força encara més gran. La idea bàsica del llibre és que el governs del món, aprofiten moments de crisi profunda, de xoc social, per introduir polítiques, lleis o decisions que serien impensables de portar a terme en èpoques de tranquilitat. Només un exemple: què hauria dit la gent de les limitacions d'equipatge als avions si la mesura s'hagués pres un dia qualsevol, sense l'existència d'un 11-S? Segur que la gent s'hi hagués negat, però veient la barbàrie de les torres bessones, tots varem callar i varem acatar. La cosa va per aquí però tocant temes molt més importants. Lectura altament recomanada.

7. El almanaque de mi padre de Jiro Taniguchi. També he parlat d'aquesta obra en una entrada recent del blog. Un còmic de gran nivell, molt intens, que sap tocar mitjançant el dibuix la fibra més sensible de les nostres ànimes afligides. No el deixeu passar.

8. Una breve historia de casi todo de Bill Bryson. Vaig iniciar la lectura d'aquesta obra després de la recomanació del sempre encertat Martí Roca, amb qui compartim gustos quan es tracta de llibres d'assaig. Un compendi molt aclaridor sobre ciència, enfocat d'una manera molt amena i a l'abast de tothom. Per aprendre una mica de com és el nostres món i el que l'envolta, aquesta és una bona proposta.

9. La mort íntima de Marie de Hennezel. Magnífic llibre centrat en les experiències d'una persona que conviu i treballa per malalts terminals. Un testimoni punyent que dóna arguments suficients per aferrar-se a la vida i veure que s'ha de seguir lluitant fins al darrer alè, que val la pena viure i que el patiment no treu dignitat a la persona. Estaria bé que fos una lectura obligatòria per tots els majors de 30 anys.

10. Botxan de Natsume Sôseki. El darrer llibre que he acabat i potser un dels millors. Obra clau de la literatura japonesa moderna, aquest llibre ens porta a una petita illa del Japó o un senyoret de la capital va a exercir de professor sense massa vocació. Text corrosivament humorístic, amb punts altament delirants, que us farà passar una bona estona al mateix temps que us provocarà sensacions contradictòries sobre el protagonista.

I bé, aquí finalitza la meva aportació a la blogosfera del 2009. Aprofito per desitjar-vos una bona entrada d'any, molta felicitat i molta sort a tots. Aneu a dormir aviat, vigileu el que bebeu, porteu-vos bé i llegiu molt, que fa de persona assenyada.

Salut!
4 comentaris

Què us cagarà el tió?

Enviat per Kasal | | Posted On dijous 24 de desembre de 2009 at 20:00


Demà és el dia de Nadal, i al nostre país, amant de les garrotades i d'aconseguir coses bones a base de patir de valent, farem cagar el tió. Un servidor, proposa als tions de tot Catalunya que, en cas de caure en mans d'algun dels individus que mencionaré, els hi caguin el regal proposat. És només una suggerència que sempre es pot substituir per carbó.

-Als membres del Govern de la Generalitat unes caixes de Fortasec, que el 2010 és any d'eleccions i entre això i la sentència de l'Estatut, poden agafar unes cagarrines de campionat.

-Als imputats en el cas Pretòria, uns Monopolis edició de butxaca per jugar al furgó policial mentre van de Sotodelreal a l'audiència nacional i unes fundes tapamanilles de la Hello Kitty per sortir ben monos i ben moderns a les fotos i vídeos dels periodistes.

-Als imputats en el cas Gurtel, una mansió de la Polly Pocket per tenir a Alcalà Meco, això sí, amb tots els seus accesoris, trajes i vestits pels ninos i nines, Ferraris a escala i sóls requalificables de paper maché.

-Als socis i simpatitzants del Madrid, reproduccions de cartoné escala real de la lliga, la copa del rei, la champions, la supercopa d'espanya, la supercopa d'Europa i el mundialet de clubs, per poder sentir, encara que sigui de mentideta, la sensació de tenir sis títols seguits a les mans.

-Als socis i simpatitzants del Barça, una col·lecció de DVD's de tots els partits de la temporada passada, amb un disc extra amb les versions exteses de les finals de copa i champions. La golejada al Bernabeu vindrà en un disc suplementari que contidrà els següents extres: comentari d'audio de catalunya ràdio, Rac1, la ser, la cope i la versió ràbia de Jimenez Losantos. Metratge complet del partit en 3D, celebracions post-partit incloses. Escenes eliminades i pífies (bàsicament madridistes, és clar).

-Als amics del Palau de la música, un cd gravat en exclusiva pels músics i cantaires del Palau dedicat a Fèlix Millet i els seus sòcis. La grabació conté peces tan conegudes com "El rock de la presó", "Money, money", "El amor que me robaste" i el conegut "corrido" mexicà "Todo ladrón tiene su condena". Amb els diners recaptats en la venda del cd i el dvd, s'intentarà tapar algun foradet de l'economia del Palau.

-Als militants del PP, un líder nou i amb carisma, uns càrrecs menys corruptes i, amb una mica de sort, una disolució honrosa.

- Als militants del PSOE, un lider nou i amb carisma, uns càrrecs menys corruptes i, amb una mica de sort, una disolució honrosa. (No em repeteixo, és el que toca)

- A tots els catalans com jo que vivim dia a dia en aquesta societat que ens ha tocat, que el tió ens porti paciència, força per aguantar les embestides i salut per anar tirant el país endavant entre tanta corruptela i tanta tonteria. Si a més a més el tió ens pot portar una miqueta de llibertat, no ens aniria gens malament.

Però per sobre de tot i passi el que passi, bon Nadal a tothom i que el tió us cagui moltes coses. (Quan piqueu al tió, us podeu imaginar que és algun dels personatges mencionats anteriorment o George Walker Bush, que també feia ràbia).
4 comentaris

El delicat traç de Jiro Taniguchi

Enviat per Kasal | | Posted On diumenge 6 de desembre de 2009 at 17:09


Després de tres setmanes altament atapeïdes de classes, examens per corregir i amenaces de part, la vida m'ha donat unes hores de repós per poder descansar una mica i desconectar el cervell. I aquestes poques hores les he dedicat a gaudir d'històries procedents del país del sol naixent, aquell país on espero poder anar el dia que em jubili, a rebentar l'àcid úric a base de sushi, sashimi, maki i wassabi i a gaudir d'una de les cultures del món que més m'atrau. Parlo, evidentment, del Japó.
Per una banda estic en plena lectura del llibre de contes de Haruki Murakami "El salze cec i la dona adormida". Estic gaudint d'alló més, però em reservo tornar a parlar de Murakami més endavant.
De qui vull parlar avui és de Jiro Taniguchi. Taniguchi és un dibuixant de l'escola manga de gran renom al seu país i a la resta del món. Per desgràcia,
a casa nostra només triomfa el manga adolescent, basat en la lluita, els poders i tota aquesta pesca. Sense anar més lluny, un servidor va creixre mirant Bola de drac i el Dr. Slump entre molts altres del mateix estil. El cas de Taniguchi és força diferent. Tot i començar la seva carrera fent cómics manga d'acció i màgia, el reconeixement li va arribar quan va decantar-se per obres més destinades als adults, amb temàtiques més serioses i molt properes als lectors.
La seva obra es caracteritza per un dibuix acurat, molt definit i realista. De fet, Taniguchi dedica molts esforços a documentar-se i a localitzar espais on desenvolupar les tremes de les seves obres gràfiques. Però si voleu saber més sobre ell i la seva obra, mireu per internet que segur que us ho expliquen millor que jo.
Jo realment volia parlar del seu cómic "El almanaque de mi padre". Feia temps que una obra gràfica no m'absorbia tant i m'omplia el cap i el cor per igual de sentiments profunds. En aquesta obra, Taniguchi ens explica la història d'un barber de poble. El que és original però és com ho fa. La història comença en la vetlla del protagonista, que ha mort recentment. El seu fill arriba a la vetlla després de no passar pel poble en quinze anys. Davant del taud del seu pare, els diferents amics i familiars aniran confeccionant un retrat acurat i altament sorprenent del barber, fent veure al seu fill que realment no tenia ni idea de qui era el seu pare. No cal dir que el fill troba en aquesta història dades desconegudes del seu progenitor i entra en una fase de replantejament vital.
En resum, un llibre que fa pensar, que fa plorar una miqueta i que, com ja he dit moltes vegades dels còmics, ens porta una mica a fer balanç de la nostra existència per intentar ser una mica més persones, una mica més feliços.
1 comentaris

"Manguis", ben aviat a TV3!

Enviat per Kasal | | Posted On dilluns 23 de novembre de 2009 at 19:39


Acabo de passar pel bloc del meu amic Frank i la seva prosa sempre encisadora m'ha encès la bombeta. He agafat el mòbil, he entrat a contactes i he posat "Terribas". He apretat el botó verd i la veu de la Mònica ha comparegut a l'altre costat de la línea. Li he proposat un nou programa per TV3, a l'estil dels nous formats que tant caracterítzen la cadena. El projecte va més o menys per aquí:
Aprofitant la tirada del cas Millet, els casos de corrupció a València o a Santa Coloma de Gramanet, podem fer un programa de l'estil de "(s)àvis", "Singulars" o "La forja d'un lider". El programa portaria per títol "Manguis", i tindria l'objectiu de poder coneixre les persones que hi ha darrera els grans lladregots dels nostres dies. Les noticies, els diaris i les revistes només ens deixen veure la cara més pública de tota una sèrie de personatges que, en el fons, tenen un vessant humà, una història oculta, unes opinions sovint ignorades i que en el programa podem donar a coneixre. Si els delinqüents de "A la presó" ens varen entendrir amb les seves històries quotidianes, el testimoni dels nostres manguis pot ser aclaparador.
El programa s'enregistraria en una sala de "vis a vis" de Quatre camins, amb una il·luminació tènue, acollidora, donant a aquest espai presidiari un escalf quasi nadalenc. L'entrevistat i l'entrevistador(a) (proposo a Núria Soler, Quim Monzó o la mateixa Terribas), seuran en cadires de plàstic d'Ikea, concretament el model Herman de color groc, que són de disseny però econòmiques i donen look de presó. Les càmeres combinaran primers plans dels dos protagonistes amb contrapicats impossibles i lleugers travellings que transmetran a l'espectador la sensació opressiva del "trullo".
Per començar l'emissió del programa seria bo triar un personatge d'actualitat, com ara el mateix Millet, el sr. Prenafeta, el sr. Alavedra o algun membre del PP valecià si és que encara té militants. Podriem fer algun especial temàtic amb membres del PSC, de CiU o del PP balear. Per semblar una televisió més internacional podriem convidar al sr. Madoff i per donar un toc més folclòric, podem portar a el Dioni o a Julián Muñoz. Podriem acabar amb una série de programes més seriosos protagonitzats per personatges de la talla de Mario Conde, Javier de la Rosa o Josep Lluís Nuñez. També el món de l'esport pot tenir la seva quota amb Brito Arceo, Joseph Blatter o Thierry Henry (conegut a Irlanda com Bob, el manetes).
Crec que una televisió de vanguarda i sempre a l'última en nous formats tornarà a encertar amb aquest nou programa. Per cert, el darrer programa s'hauria de dedicar al famós senyor de Callejeros que diu "a robar carteras, qua no hay pasta pa comer!". Ell és la síntesi de tots els anteriors.
Ens veiem a "la nostra".Salut! (i bitllets!)

4 comentaris

Elogi de la cabina

Enviat per Kasal | | Posted On dimecres 11 de novembre de 2009 at 23:01


La setmana passada ens va abandonar un dels millors actors espanyols de tots els temps, Jose Luís López Vázquez. Per mi, aquest senyor estarà sempre lligat a un objecte quotidià clarament en vies d'extinció, la cabina de telèfons.
Als meus 34 anys, que tampoc són tants, tiro la mirada enrere i rememoro les llargues hores que vaig passar a l'interior d'aquestes petites repúbliques urbanes on tots els somnis eren possibles. Abans de l'existència del telèfon mòbil, els que ens voliem posar en contacte amb els amics, les nòvies, la família o qualsevol altra persona, només teniem com a mitjà les cabines, amb les seves portes abatibles i llestes per empassar-se les monedes sense fi, una bacanal metàl·lica on les paraules es pagaven a preu d'or i les converses es mesuraven al mil·límetre per tenir lloc suficient entre la primera i la darrera moneda.
Quan veig la cabina de López Vázquez, em venen el cap diumenges al vespre, trucant antics amors amb la xavalla sobrera de la festa del dia abans, monedes amb olor a tabac, amb tacte de cubata ressec. Em tornen a la memòria les trucades d'hivern, abrigat fins dalt de tot, veient com l'alé visible entrava pels foradets de l'auricular i pensant si sortiria per l'altre costat de la linea i acaronaria l'orella del nostre interlocutor.
El vídeo va matar l'estrella de la radio, el mail va matar el correu en paper, el móbil ha matat la cabina. Potser López Vázquez ha mort de pena, pensant que no li quedava ja ni la seva famosa cel·la per retrobar la nostàlgia, per parlar mab els qui més s'estimava. Espero que com a darrer homenatge, els seus familiars tiguessin la decència de posar un supletori de vaquelita vermella al fèretre, a veure si des del cel algun dia rebem una trucada que cridi: "Señoritaaaaaaa!"
2 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)